Hi ha una jugada del partit d'ahir que explica molt bé l'enfrontament, i no estic parlant de la polèmica del penal perquè estic d'acord amb Martino: es magnifiquen les decisions arbitrals que ens beneficien i es menystenen les que ens perjudiquen, que també n'hi ha. Com que del que vull parlar és estrictament de futbol, la jugada a la qual faig referència és aquella en què Iniesta, ja amb 0-1 i el City jugant amb 10, atura un contraatac en un moment que molts jugadors de l'equip anglès es trobaven per davant de la pilota, com si esperés que els de Pellegrini es col·loquessin i renunciés a fer mal.
Dic que aquesta jugada explica bé el partit perquè l'objectiu del Barça ahir era molt clar: jugar a fer que passessin poques coses i assegurar-se el control de la pilota i del partit. I ho va aconseguir. El City va tenir alguna oportunitat, evidentment, perquè és un equipàs (amb un tros de jugador anomenat David Silva) i perquè jugava a casa, però no es va sentir mai còmode, i en cap moment va poder desplegar el seu joc. Altres equips, per aconseguir reduir a la mínima expressió les virtuts del contrari, recorren al joc brut i a les interrupcions. El Barça, quan vol guanyar temps i agafar aire, agafa la pilota i mira de no deixar-la anar. Per això em dol que es retregui a l'equip que a la primera meitat gairebé no xutés a porta, perquè això és no entendre que l'objectiu de l'equip era un altre, que el que buscava era desgastar el rival i no deixar-lo córrer, i en general ho va aconseguir. I per això em dol també que se li retregui que amb 0-1 i un home més no busqués amb més decisió la sentència, perquè això és no entendre que és exactament el que el City hauria volgut. La jugada d'Iniesta en qüestió il·lustra això perfectament: en aquell moment, la temptació de deixar-se portar per la rauxa era molt forta; jo mateix em removia pel sofà demanant més acció i rematar la feina, però el Barça sabia que no li convenia que el partit es tornés un seguit d'anades i tornades, perquè amb el partit trencat la superioritat numèrica s'hauria notat menys. Així, el Barça (tot i algun moment de dubte que el City va estar a punt d'aprofitar) va saber continuar tenint paciència, com en tot el partit, i finalment va trobar el premi en forma d'un gol d'Alves que a mi em va recordar molt el de Belletti a la final de París.
En definitiva, que estic cansat que no sapiguem gaudir de les coses. Que avui ens torturem pensant que l'àrbitre ens va ajudar, que l'equip va ser poc ambiciós, que vam tenir sort... Ahir el Barça va fer un partit molt seriós, i va saber neutralitzar el poderós joc ofensiu d'un rival que ens havia tingut atemorits des del dia del sorteig (i que, una cosa no treu l'altra, hem de continuar respectant fins després de la tornada, perquè això no s'ha acabat). Ahir el Barça va fer el que va ser incapaç de fer a Munic: competir. D'acord que no enlluernem com fa uns anys, però continuem sent un molt bon equip capaç de tot si potencia les seves virtuts i minimitza els seus defectes. Tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 10. I no és resultadisme, és la realitat.
