Començaré, encara que impliqui contravenir les instruccions bàsiques que dono als alumnes a l'hora d'elaborar qualsevol text, per la conclusió. Perquè només des de la conclusió es pot explicar la muntanya russa d'ahir raonablement per parts. Cal alliberar-se de la conclusió, del regust amarg del final, per analitzar el partit i el resultat. I la conclusió inevitable és que ahir vam deixar viva la presa, que després de l'errada de Messi en el penal gairebé em trenco un parell d'extremitats rebotent coses de pura ràbia, que al final del partit estava absurdament de mal humor i vaig preferir veure "Els Simpson" que el vestidor, que me'n vaig anar a dormir amb cara de ximple i que encara avui no m'he tret del tot de sobre la sensació d'oportunitat perduda. Però la conclusió no es correspon amb la realitat. La realitat és que, tal com m'havia atrevit a pronosticar, ahir vam fer un partidàs i que, des de la consciència que el resultat obtingut és molt bo, val la pena (ara sí) analitzar-lo per parts.
La primera part va ser senzillament excelsa, deliciosa, sublim. Jugant amb el color de la samarreta, es podria dir que ahir vam ser el subratllador mecànic. Quan vaig dir que tenia la intuïció que faríem un partidàs, no m'imaginava això. M'imaginava simplement un partit obert, en què el Barça trobaria espais i se sentiria còmode en les transicions ràpides. Però va ser molt més que això. Va ser un rondo gegant, una actuació coral superlativa. Gran part del malestar final es deu no únicament al penal fallat, sinó també a considerar un botí curt el que s'havia obtingut al descans, tenint en compte l'exhibició presenciada.
A la segona part la cosa va canviar. Diuen (diuen, diuen) que el Barça va sortir massa relaxat, amb una sensació excessiva de feina feta. A mi no m'ho sembla. Jo crec que el problema va ser més aviat que l'equip va dubtar entre obtenir més recompensa o assegurar bé la que ja tenia. I en el futbol el pitjor que es poden tenir són dubtes (i d'aquests dubtes suposo que cal responsabilitzar-ne l'entrenador). Al final, malauradament ja amb l'1-2, el Barça ho va tenir clar: a tocar i tocar i a conservar el resultat. Però el destí va decidir obsequiar-nos amb un penal que fes més justícia al global del partit. El que va passar després és història coneguda.
I això ens porta al darrer element d'anàlisi: Messi. El pitjor no va ser l'errada en el llançament de penal; el pitjor va ser la rematada que va fer després. Podia limitar-se a rematar de cap centrat, ja que el porter era a terra. Podia parar-la amb el peu i anar a fer un cafè abans de marcar. Podia... Podia fer moltes coses, però va fer el que va fer, i ja no cal donar-hi més voltes. Ara bé, el que considero injust són els comentaris negatius que l'argentí està rebent per aquesta jugada. Ja ho he dit molts cops: els culers no som conscients de la sort que tenim. Algú s'ha aturat a pensar en el partidàs que va fer Messi ahir? Tot l'equip va estar bé (potser menys Neymar), amb jugadors amb una actuació espectacular com ara Piqué, Rakitic o Suárez, però hi insisteixo: ningú es va adonar de la lliçó de futbol de Messi ahir? Ningú va veure com pressionava, com defensava, com ajudava els companys en qualsevol zona del camp? Ningú és capaç de valorar com va sacrificar el seu lluïment personal endarrerint la seva posició per ajudar el mig del camp a tenir superioritat? Jo només puc dir una cosa: gràcies, Leo. Gràcies per la teva manera d'entendre aquest esport i, què coi, gràcies també per demostrar al final (encara que ens fes molt mal) que també ets humà.