El dia que Espanya va descobrir meravellada que la seva princesa sabia llegir, el Barça va disputar el primer partit de la competició que porta el nom del seu pare, de la qual espero que ens expulsin aviat per no admetre-hi la participació d'equips estrangers. Va ser el típic partit de mal jugar, amb un rival agressiu i hiperventilat contra una alineació plena de suplents i joves entusiastes però sense cap cohesió de grup. Com sempre en aquests casos, poca cosa a comentar. En l'aspecte positiu, l'actitud de Vidal, que va liderar en tot moment l'equip malgrat patir quan li va tocar jugar en una posició incòmoda per a ell com és la de pivot; les bones prestacions dels dos centrals del filial; la correcció d'Aleñá, i sobretot la feliç tornada de Denis, que continua mostrant que pot tenir un lloc en aquest equip. En el negatiu, sobretot la lesió de Samper, però també la poca disciplina tàctica de Dembélé i principalment Malcom. El brasiler va perdre una oportunitat d'or, sobretot quan Valverde el va canviar de banda perquè obrís el camp i no li va fer cas. Per sort, es va guanyar amb més pena que glòria i tot queda encarrilat.
La nova pel·lícula de Spike Lee, “Infiltrado en el KKKlan”, no és cap meravella. Molts dels seus detractors afirmen que és un pamflet dels seus, sense cap subtilitat, ple de subratllats i (més enllà de puntuals encerts en el muntatge) desproveït de qualsevol valor com a obra artística. És possible, però... A qui collons li importa? Quan el que Lee vol denunciar és tan greu com la pervivència del racisme en les societats pretesament avançades, pot estranyar a algú que es deixi de romanços i vagi directament a la jugular? Com diria Ken Loach (un altre pamfletari en hores baixes), no és igualment cert que les pel·lícules suposadament apolítiques són en molts casos instruments de propaganda de l'estàndard família mitjana blanca i del sistema neoliberal? Lee l'encerta lúcidament en fer dialogar la trama sobre el KKKlan amb la realitat actual que ha portat un feixista a la Casa Blanca, en especial quan adverteix que els supremacistes disfressen la seva autèntica ideologia de pretesa inquietud social. I també quan adverteix que el feixisme perverteix el llenguatge fins a acusar sense vergonya l'agredit de ser l'agressor. I també quan no estalvia la mirada crítica sobre determinats dogmes paralitzadors dins la seva comunitat. I, d'altra banda, Lee parla obertament d'opressió i no veig que els negres que hi lluiten siguin pobres ni marginals: tenen bones cases i van a la universitat, però se senten oprimits perquè diàriament la seva dignitat es veu atacada i se'ls vulneren els drets civils més elementals. Ho dic perquè potser això explica que hagi hagut de venir Spike Lee a pronunciar-se obertament a favor de la independència de Catalunya, mentre aquí determinats cineastes pseudoprogres insinuen que els catalans no tenim dret a sentir-nos oprimits perquè vivim massa bé. Doncs jo visc força bé (perquè m'ho he guanyat), però em sento oprimit. ESTIC oprimit. Perquè no es respecta la formació del Parlament que jo he votat. Perquè ja han marcat tres vegades la porta de casa meva per tenir-hi un cartell reclamant la llibertat dels presos polítics. Perquè pretenen dir-me com he de fer les classes, de què puc parlar i en quin idioma. Perquè a la porta de la meva ciutat hi havia desenes de furgonetes d'una policia disposada a pegar-me perquè volia votar. Perquè cada dia m'insulten impunement des dels mitjans de comunicació afins al règim. Perquè hi ha persones que ara mateix pateixen represàlies per coses que jo mateix he fet o he ajudat a fer. Perquè visc en un estat que no és una democràcia, sinó una dictadura mal disfressada que em fa un fàstic profund.
Aquest article, com la pel·lícula de Spike Lee, no té avui cap mena de subtilitat. Perquè també està fet des de la ràbia, pels escrits de les acusacions que han sortit avui. L'acabaré amb dues paraules que avui he descobert atònit que es veu que també són constitutives de delicte. Però m'importa una merda: no passaran.