Després de viatjar amb els alumnes a Cantàbria, el títol de lliga del Barça m'agafa a Londres. Amb tants dies fora de casa, el diumenge en qüestió m'havia oblidat completament del partit (jo!), però fent un descans en un pub londinenc veig gent abduïda seguint l'Arsenal contra el Manchester United i, de cop, recordo que el futbol existeix. La tarda continua, i ens ho passem pipa fent ximpleries al terra de vidre del Tower Bridge i sopant magníficament (a quarts de set de la tarda!) a la riba del Tàmesi. Fins que després, passejant tranquil·lament al costat del riu, passem pel costat d'un altre pub i lligo caps: són tres quarts de vuit, però no falta una hora per al partit, perquè a la Corunya és una hora més tard! Entro al pub sense gaire convicció, però no m'ho puc creure: tenen el partit posat! Surto cofoi a donar la bona nova: el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda em miren com a un marcià i fan cara de voler-me matar. Tan incapaç sóc de desconnectar del Barça per una vegada? Això no m'ho diuen, pobres, però sé que ho pensen. Ells prefereixen anar a descansar a l'hotel, on no tinc cap garantia que pugui trobar el partit en algun canal. Dubto. La meva dona, que és la persona amb més paciència del món, em mira resignada i diu que es queda amb mi a veure'l.
El pub té la música posada, i el partit no se'l mira absolutament ningú. Però m'és igual. No hi ha res com la sensació de poder veure el Barça lluny de casa. I més si, a sobre, pots guanyar una lliga. El Barça fa de les seves: s'avança 0-2 amb facilitat, amb un bon joc col·lectiu, però després es deixa empatar miserablement (una altra vegada). Començo a fer càlculs: si no m'he descomptat amb tants dies de dispersió, crec que amb l'empat en fem prou. Però al final Messi posa les coses a lloc i el Barça s'imposa 2-4. Deu haver-hi cert dilay, perquè la meva mare ens anuncia el resultat final des de Catalunya via whatsapp quan nosaltres tot just anem pel minut 88. No ve d'aquí. S'acaba el partit, també a la tele de Londres, i anem cap al metro feliços. A Londres, és clar, el món continua girant i a ningú li importa, però quan arribi a l'hotel em beuré de gust un combinat a la salut d'uns jugadors que, malgrat una ensopegada imperdonable que encara no em puc treure del cap, continuen tenint la capacitat de fer-me somriure a quilòmetres de distància. Fa just vint anys, un altre títol de lliga del Barça em va agafar fora de casa. Aquella vegada la ciutat era... Roma.