login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Eibar 0 - Barça 4; i cinema: "Big eyes"

Els imponderables de la tecnologia em van jugar una mala passada i em vaig perdre la primera mitja hora del partit d'ahir. Quan el senyal va arribar, la ràdio ja feia estona que em deia que el Barça guanyava i que tenia el partit controlat. I és que, curiosament, en els dos últims desplaçaments el Barça ha invertit la dinàmica i ha fet millors primeres parts que les segones. És a dir, no li ha calgut la paciència del desgast. Ha sortit endollat i a totes, i ha superat en ganes i intensitat el seu rival. I això, en un equip d'elit acostumat a guanyar-ho tot i que ja veu la lliga a tocar té molt de mèrit. Darrerament el Barça potser no fa cap partit rodó, ni dóna l'espectacle de dies com els del Celta i el València. Però ofereix una imatge de seriositat i solvència tan contundent que fa goig de veure. Tot i així, cal dir que en l'últim article m'equivocava: la lliga no està guanyada. En primer lloc, perquè sempre val més ser curós (l'Atlético no afluixa). I, sobretot, perquè caldrà celebrar-la com cal quan de veritat arribi.

I acabem el cap de setmana mirant "Big eyes", un Tim Burton menor però digníssim amb diverses capes que val la pena analitzar. En primer lloc, la història (increïblement real) pot funcionar com a metàfora d'un patriarcat que ofega la realització personal de la dona (la diputada Anna Gabriel estaria orgullosa d'aquesta frase). Però on la pel·lícula funciona millor és com a dissecció (molt burtoniana) de la prostitució en què cau l'art quan es comercialitza. Amb una paleta de colors tan kitsch com els quadres de la protagonista, Burton posa l'accent en la contradicció entre crítica i públic i qüestiona l'adotzenament que crea el màrqueting en la producció artística pop(ular). Ell, pop com ningú, sap de què parla, i ho explica en una entrevista: és difícil trobar l'equilibri entre allò que és bonic i allò que és ridícul, i la pel·lícula en parla de manera excel·lent perquè ell s'hi ha trobat al llarg de la seva carrera. Però, hi insisteixo, el més encertat és l'anàlisi sobre la comercialitat en l'art, i en aquest sentit és impagable l'escena en què la protagonista agafa una llauna de sopa Campbell just el segon abans de descobrir que les seves obres ja es comercialitzen en supermercats. Andy Warhol és aquesta desaparició de la frontera que marca l'art pop respecte a la comercialitat. I arribem així a la tercera capa: Burton no hauria fet aquesta pel·lícula si no hi hagués un Ed Wood, un personatge marginal (en el món de l'art, no en la popularitat) i incomprès a qui reivindicar. Però... és Margaret Keane aquest Ed Wood? En principi sí, és clar. Però atenció, perquè la interpretació sobreactuada de Christoph Waltz (a la manera del Johnny Depp dels vells temps) fa sospitar que també es pugui tractar del marit. Al capdavall, l'obra de Margaret hauria triomfat sense la xerrameca seductora del seu home? Perquè, per tot el que ha quedat explicat abans, allò que sintetitza millor aquesta història és la imatge del pòster promocional de la pel·lícula: en temps insubstancials, perquè l'artista vengui el quadre cal que algú vengui l'artista.

Comentaris (4)07-03-2016 23:08:04

(Anònim), 10-03-2016 21:41:51

Una pregunteta. Aquesta pel·lícula l'has vist per decisió pròpia o hi ha hagut coacció per algun tercer?

davidcuencadavidcuenca blog, 12-03-2016 03:39:24

Per què ho preguntes?

davidcuencadavidcuenca blog, 15-03-2016 21:22:51

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: