Després d'una setmana marcada per l'actitud infantil i absurda de la directiva de l'Espanyol (si algun debat ha de suscitar l'episodi de la samarreta de Colom és el dels límits, no només legals, de la publicitat), que ha acabat amb la posició (en el sentit literal) antiesportiva d'alguns aficionats blanc-i-blaus respecte del passadís al campió de lliga, hi havia ganes que tot aquest rebombori passés i gaudir simplement de l'espectacle del partit. Malauradament, això no em va ser possible, per culpa de la deficient i vergonyosa gestió que va fer Gol TV de la jornada unificada. Tot i així, vistos els resums pertinents, la sensació és que el Barça està ara molt millor que quan ens va tocar en desgràcia el Bayern, i queda la incògnita de saber què hauria passat dissabte a Wembley si hi haguéssim pogut ser, tot i que la final la van jugar a un nivell altíssim els que han estat, sense discussió, els dos millors equips de la competició.
I el tema estel·lar de la setmana ha estat, sens dubte, el fitxatge de Neymar pel Barça. Un fitxatge que desperta molta il·lusió però que alhora desperta molts interrogants.
Primer interrogant: el caràcter del jugador. Els culers som gat escaldat i ens malfiem de les estrelles brasileres, perquè ja hem passat per Romários i Ronaldinhos. Tot i així, cal no oblidar les moltes coses bones que van fer per al club aquests jugadors, sobretot aquest últim. D'imatges inquietants n'hem vist: Neymar cantant en un karaoke, Neymar sortint a escena en un concert del pesat aquell de l'"Ay, se eu te pego", Neymar enganxat a l'Instagram, Neymar de festa... Però cal tenir en compte que al Brasil, amb tots els respectes, les coses funcionen així: la seva lliga és menor, i el que converteix els jugadors en figures mediàtiques és la seva capacitat de reciclar-se en showmen. Neymar sap (i si no ho sap, ja li ho explicaran) que aquesta imatge que allà l'ha convertit en una superestrella aquí seria completament contraproduent. En aquest sentit, em tranquil·litza força (i ho dic sense ironia) que el seu primer amfitrió al vestidor sigui el seu amic Dani Alves, a qui se li poden retreure moltes coses, però no falta de professionalitat. I Alves ha entès l'entorn blaugrana com pocs, i confio que l'assessorarà en la direcció correcta. Això no voldrà dir que el noi no surti mai, però ho farà (espero) amb més discreció. Hi ha molts jugadors de l'actual plantilla que són aus nocturnes habituals, i seríem injustos si ara atribuíssim tots els mals de manera exclusiva a aquest jugador.
Segon interrogant: el seu encaix dins del vestidor. Potser condicionats per les declaracions oportunistes i gens desinteressades de Johan Cruyff, en els seguidors barcelonistes s'ha instal·lat el lloc comú que una estrella de la dimensió de Neymar és incompatible amb la figura de Leo Messi. No entenc res. No s'ha passat tothom la temporada dient que depeníem massa de Messi? I ara que li portem algú amb qui repartir-se la responsabilitat golejadora, algú que pot fer menys sensible una hipotètica baixa de Leo, ara resulta que això és dolent? Jo vaig defensar en el seu moment la vàlua d'aquest equip per damunt de qualsevol jugador, però al final l'equip es va entossudir a deixar-me en evidència i a demostrar que, malgrat els esforços reeixits d'Iniesta per agafar el lideratge de l'equip, la davantera mostrava una evident falta de gol quan no hi havia l'argentí. No millorarà això l'arribada de Neymar? No és aquest el motiu esportiu, deixant-ne d'altres d'evidents al marge, del seu fitxatge? Neymar sap a quin equip ve, i el munt d'estrelles que ja hi ha. Crec que l'actitud de Leo, més que la de Neymar, és la que marcarà si aquesta compatibilitat és positiva o no. Tant de bo Messi entengui que el primer beneficiat, si s'ha de repartir amb Neymar una part generosa dels gols que fins ara havia de fer ell solet perquè l'equip se'n sortís, seria ell mateix.
Tercer interrogant: la seva adaptació al futbol europeu. Generalment, els fitxatges brasilers del Barça no han arribat directament del Nou Continent, sinó que s'han foguejat prèviament en altres equips europeus (Romário al PSV, Rivaldo al Dépor, Ronaldinho al PSG). Neymar tindrà el repte de fer el salt directament al Barça. De la paciència de l'afició dependrà en gran part el seu èxit. Si al primer partit dolent que tingui fem amb ell com amb Txigrinski o amb Alexis, estarem contribuint al seu fracàs. Després no ens queixem. En aquest sentit, estaria bé que apliquéssim el que per mi hauria de ser una màxima inviolable, però que no es fa mai: jutjar el rendiment del jugador pel que cobra, i no pel que ha costat. El que ha costat no és responsabilitat seva; el que cobra, sí. I seria bo que recordéssim que Neymar ha escollit l'oferta del Barça sense que fos per a ell ni de bon tros la millor opció econòmica. Això em fa tenir esperances sobre el fet que per a Neymar, malgrat totes les distraccions que l'envolten, el futbol encara sigui la prioritat. Si més no, prefereixo pensar això i no que per a un brasiler Barcelona resulta molt més atractiva que Madrid o Londres.
En fi, que aquest és el típic article que potser m'hauré de menjar amb patates d'aquí a uns mesos o a un any. Però de moment l'únic que sé és que Neymar ha passat a ser dels nostres, i davant el dubte per ara prefereixo defensar-lo. Perquè si el primer dia ja té el rum-rum de tribuna a sobre, malament rai.
I una última qüestió. Ara fa dos anys vam enlluernar el món sencer a Wembley amb un partit antològic contra el Manchester United en la final de la lliga de campions. En aquell moment ja sonava el nom de Neymar. I seré sincer: no el volia veure ni en pintura. Jo veia un equip harmònic, unit, humil... i em feia més por que una pedregada que una figureta brasilera vingués a carregar-se tot això. Però les coses han canviat. D'aleshores ençà, l'equip ha continuat guanyant títols, però no ha tornat a enlluernar com va fer-ho aquella nit (per mi el millor partit del Barça en tota la seva història, si més no de la meva història), la fórmula del seu èxit s'ha encallat i fins i tot ha vist trontollar la seva hegemonia europea davant el totpoderós Bayern. Per això crec que ara ens cal un element que faci evolucionar l'equip, que el faci menys previsible, que permeti la sublimació de l'estil. Serà Neymar, aquest element? Així ho crec, així ho espero i així ho desitjo.