login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Getafe 0 - Barça 0; i cinema: "Hombres, mujeres y niños"

Encara que pugui semblar contradictori vist el resultat, em sembla que el partit de dissabte demana un comentari de desgreuge cap a Luis Enrique. Perquè, si l'últim dia criticava el caos que va organitzar (valgui la paradoxa) contra el PSG, avui els defensors d'aquell plantejament fàcilment em podrien dir que ordre equival a previsibilitat, i que ja es veu què passa quan el Barça torna al dibuix de sempre: que qualsevol rival petit mínimament organitzat defensivament coneix tant el joc del Barça que li és relativament fàcil neutralitzar-lo i deixar-lo sense marcar. Part de raó tenen, i haig de reconèixer que passades unes hores de la victòria contra el PSG (l'article el vaig escriure massa en calent) vaig començar a trobar-hi el mèrit, tant dels jugadors com del tècnic. Ara bé, dit això, a mi em sembla que el Barça no es pot permetre de jugar cada dia d'una manera radicalment diferent, perquè corres el risc de desorientar els teus jugadors tant com el mateix rival. Per això crec que l'aposta ha de ser mantenir el dibuix i fer que cada alineació provoqui canvis en l'estil perquè cada jugador aporta coses diferents. En realitat, és el que generalment ha fet l'asturià, excepte en la nit de la bogeria europea. Perquè no és el mateix, per exemple, jugar amb Busquets d'interior que fer-ho amb Iniesta. O amb dos laterals llargs o que un sigui Mathieu o Bartra. I en això li dono la raó: no han de jugar sempre els mateixos, perquè físicament és inassumible i perquè l'equip guanya en variants amb els canvis sense que calgui fer el sudoku de l'altre dia. D'altra banda, però, penso que el principal problema de Luis Enrique és que ha volgut construir l'equip des de la solidesa defensiva, confiant que a dalt ja resoldrien els cracks. La idea no és dolenta, i els números defensius de l'equip són per treure's el barret, però són massa els partits en què el Barça no ha aconseguit marcar fins ben avançada la segona part. I, el que és pitjor, ja són tres els partits en què directament s'ha quedat sense marcar. I crec que això passa perquè hi ha una línia que Luis Enrique ha menystingut, i que justament sempre ha estat vital per al Barça: el mig del camp. Si aquest no funciona, no hi ha equilibri, i els davanters estel·lars que tenim podran un dia buscar-se la vida (un altre cop l'exemple claríssim del dia del PSG), però necessiten que el mig del camp els administri oxigen. I, en aquest sentit, no entenc que tinguem algú del talent de Rakitic sacrificat en tasques defensives per corregir les deficiències d'Alves (tan difícil és posar al lateral dret Adriano o Bartra, si és que Montoya i Douglas realment no li fan el pes?; i, un altre parèntesi enverinat: el partit que recordo amb més equilibri del Barça aquesta temporada va ser contra l'Athletic, amb Montoya al lateral dret). I això quan el croat no comença directament a la banqueta precisament en els partits grans. I no entenc, si del que es tracta és de crear matisos amb l'alineació, què hi feia Xavi de titular al camp del Getafe. El de Terrassa es troba en un moment dolç i en canvi Iniesta no, és cert, però el partit requeria un interior amb més capacitat de desequilibri en l'un contra un per superar línies rivals. Xavi és perfecte per garantir el control contra rivals a l'anglesa, que et proposen un intercanvi de cops, però ara mateix del tot ineficaç contra defenses tancades i sense espais. I contra el València? L'invent de Busquets com a interior va contribuir, val a dir-ho, a mantenir el València a ratlla, però ens vam oblidar d'atacar i si ens descuidem un segon més aquell partit no el guanyem (i que consti que jo en el seu moment vaig valorar positivament aquell partit). En fi, que ser imprevisible sí, però que no vulgui dir poc fiable. Cal trobar l'equilibri. I ara mateix haig de confessar que el sorteig de la Champions, en què la UEFA ens ha obsequiat per enèsima vegada amb l'os més dur dels possibles, m'ha agafat una mica baix de moral. Estic desencisat, perquè (malgrat que continuaré pacient i fidel, això que quedi clar) ara mateix l'equip no em satisfà: o guanya jugant malament o directament no guanya. En realitat, només li recordo un partit rodó. Va ser un que gairebé no vaig comentar, perquè aquell dia Artur Mas ens va omplir en una conferència d'una il·lusió que ara sembla (esperem que només temporalment) una mica llunyana. Va ser el 0-4 a Nicòsia. Aquell dia el Barça va donar una lliçó de com atacar contra un equip tancat. El mig del camp el formaven Mascherano, Rakitic i Rafinha.

Per llepar-nos les ferides, anem diumenge a veure l'última de Jason Reitman: "Hombres, mujeres y niños." Reitman és un cineasta que m'interessa, malgrat que és irregular i ha tingut patinades (almenys pel meu gust) com ara "Young adult" o "Una vida en tres días". I m'interessa perquè capta com pocs allò que el tòpic anomenaria el desconcert de l'home contemporani, víctima d'una societat cínica i canviant que no comprèn. Els personatges de Reitman sempre són personatges a la deriva, i sovint hi ha un desequilibri considerable entre la imatge que volen projectar, la que projecten realment i allò que realment són. Potser els seus films són un xic massa moralistes i garebé reaccionaris (el paper de la dona a "Una vida en tres días" fa feredat, i "Juno" no deixa de ser una oposició a l'avortament, tot i que envoltada d'una apologia de la necessitat de la maduresa present també a "Young adult"). I, és clar, si parlem de la pel·lícula que ara ens ocupa, "Hombres, mujeres y niños", aquesta ombra torna a planar en la seva visió més aviat negativa de les noves tecnologies de comunicació. Aquesta vegada, però, Reitman salva l'escull amb bona nota. Per exemple, evita hàbilment un posicionament maniqueista en fer una burla despietada del personatge més detractor d'Internet, una mare obsessivament controladora de la seva filla. Amb aquesta maniobra, Reitman sembla voler dir-nos que el problema no és Internet, sinó la manera com l'afrontem i com condiciona les nostres relacions. Reitman ens explica amb encert que la tecnologia avança molt més de pressa que la nostra capacitat per assumir les múltiples possibilitats que ens ofereix, i aquest desequilibri és la gènesi de totes les frustracions, malentesos i isolaments dels protagonistes. Així, tan culpable és la mare que declara la seva croada particular contra la xarxa com aquella que vol utilitzar-la per superar les seves frustracions i materialitzar els seus somnis per mitjà de la seva filla. Ja sigui per excés de zel o per defecte, el problema és el de sempre: la dificultat entre generacions per comunicar-se, però Reitman ens diu que és evident que Internet agreuja aquesta situació. I, per aconseguir-ho, en la posada en escena juga una carta senzilla però molt eficaç (i més coherent que en la tramposa "Open windows"): obrir-nos als espectadors les finestres que els personatges consulten i els missatges de text que s'escriuen. Accedim així a la seva intimitat i a jocs perversos d'usurpació d'identitat que tot ho compliquen. En una estructura discutible, que manca d'argument definit al principi per precipitar-ho tot amb cert excés al final, Reitman abandona la majoria de personatges a la seva sort, resultant especialment commovedora la disfuncionalitat sexual d'un adolescent incapaç d'excitar-se en una relació normal en trobar-se el seu cervell massa corromput per les fantasies impossibles de la pornografia tan fàcilment accessible a la xarxa. I això no és moralisme: el pretext és el sexe, però en realitat es posa l'accent en el que ens passa cada vegada més a tots, incapaços de relacionar-nos de manera normal a la vida real perquè ho hem passat tot massa pel sedàs de la virtual. Llàstima que el final sí que sigui molt maldestre, per insistent, per subratllador (molt prescindible la veu en off que al llarg de tota la pel·lícula ens ha anat dient "ho enteneu? Ara la lliçó que cal extreure d'aquesta situació és aquesta!") i per, ara sí, apegalosament moralista. Pel·lícula amb imperfeccions? Sí. Reaccionària i moralista? Potser a estones. Però, per damunt de tot, jo crec que important perquè prenguem consciència de la nostra progressiva deshumanització i desorientació en un món d'infinites possibilitats que ens allunyen del nostre centre d'equilibri. En definitiva, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, una pel·lícula ara mateix absolutament necessària.

Comentaris (1)16-12-2014 00:11:35

davidcuencadavidcuenca blog, 18-12-2014 01:04:19

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: