Potser sí que estem tan ben acostumats que celebrar una lliga sense possibilitats de guanyar la Champions ens sembla poc. Potser sí que la vèiem tan guanyada que hem sentit l'èxit final més com un alliberament que com una altra cosa. I potser sí que, com explico sempre que puc als meus alumnes i com demostra l'Odissea, és molt més divertit el viatge que no pas arribar al port. Però, sigui com sigui, avui cal estar molt contents. Avui és dia per deixar de banda el nostre sorrut, excessivament racional, caràcter català i gaudir del que hem aconseguit.
Per què no ens fem unes quantes preguntes que canviïn una mica la nostra perspectiva? Per què no ens adonem que aquest grup humà fa molts anys que ens fa feliços i no se'n cansa (6 de les últimes 8 lligues!)? Per què no ens adonem del mèrit enorme que té haver posat fi a l'hegemonia madridista d'una manera tan escandalosa tenint tot un estat en contra? Per què no deixem de mirar el que fan o puguin deixar de fer altres equips que, sí, poden aconseguir algun èxit com qui troba un oasi al mig del desert però que fa temps que ni tenen projecte ni tenen res? Per què no valorem el sotrac de l'abril com la prova d'humanitat d'uns ídols increïbles? Per què no aplaudim la reacció de l'equip quan gairebé tothom el donava per mort? Per què no admirem que el Barça hagi sortit guanyador de la lluita més complicada que es pot tenir, és a dir, la que es manté amb un mateix? Per què no ens felicitem aquells que mai hem renegat dels nostres colors, a les verdes i a les madures?
No ho sé, potser m'ho faig jo, però tinc la sensació (almenys pel que fa al meu entorn més immediat; suposo que la rua de demà serà una altra cosa) que ens hem pres aquest èxit brutal com pura rutina. O potser és que tot és més senzill i ja ho va descobrir Mazoni fa temps: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.
Bé, és igual. Jo estic molt i molt i molt content! Moltíssimes gràcies un cop més, nois!
VISCA EL BARÇA
I VISCA CATALUNYA!