En una entrevista, qüestionat per la seva prodigiosa capacitat golejadora, Luis Suárez afirmava que el mèrit era del col·lectiu i que ell jugava en un equip en què tothom la tocava com els àngels i ell només tenia la missió d'empènyer la pilota a dins. Evidentment, l'uruguaià exagerava, però no deixa de ser simptomàtic que es trobi en una certa sequera justament ara que l'equip passa per una crisi de joc caracteritzada per la renúncia al mig del camp. Pensava això mentre veia ahir el partit contra l'Hèrcules, perquè (malgrat un notable ensopiment) em va agradar veure que tornàvem a apostar pel joc de posició. M'imaginava l'equip fent això amb els titulars i amb Suárez en punta, i pensava que si tornem a jugar així (amb migcampistes com ara Denis, Iniesta o Rakitic és ben possible) és difícil que algú ens aturi. I si ens pressionen a dalt, possessió i possessió, encara que impliqui algun risc. El trident és fantàstic per culminar el joc col·lectiu, però (de la mateixa manera que mai m'ha agradat que s'emporti tots els mèrits) no li podem demanar sempre que es busqui la vida des de la generació del no-res. Suárez ha deixat de marcar gols pel mateix motiu que Busquets ha deixat de jugar bé: perquè l'equip no està junt, perquè hi ha massa distància entre línies. I això no vol dir que sigui purista: benvingut sigui el contraatac com a ampliació de recursos, però el que no es pot fer és acceptar la pilotada llarga i la jugada individual com a sistema. Per això m'agradaria valorar el joc posicional d'ahir, per molt pla que fos, com un nou començament: no hi ha cap motiu per deixar d'apostar per aquest plantejament quan es disposi del trident, per molt bo que aquest sigui amb espais.
Elaboro tota aquesta complicada teoria per mirar de trobar alguna cosa positiva a l'inoportú partit d'ahir, el resultat del qual no ha ajudat a res més que a acabar de deprimir la parròquia blaugrana davant la proximitat del clàssic. Evidentment, ahir es va tornar a posar de manifest que això del fons d'armari ja no s'ho creu ningú (amb Umtiti i Denis com a honroses excepcions, però amb molts altres que s'haurien de fer mirar partits com aquest). Però no tot van ser males notícies: el planter va donar senyals de vida, especialment per part d'un brillant (i no només pel gol) Carles Aleñà i també pel descarat davanter Cardona. El gran rival ja és aquí, i no hem d'abaixar el cap sinó aguantar-li la mirada. En el fons ja m'agrada que vinguin una mica crescudets. Tal com estem ara, i tot i que la incorporació d'Iniesta ajudarà moltíssim, el Madrid podria posar-nos en problemes si ens pressionés amunt. Però no crec que ho faci, ja que Zidane té d'entrenador el que jo de perruquera i dubto que vulgui assumir riscos. I si juguem a l'atac posicional... Ja ho sé, sembla el conte de la lletera, i vés a saber si al final no va tot al revés i és una cercavila jugada a l'intercanvi de cops (en què tots dos equips tenen prou potencial). Només penso en veu alta, perquè necessito ser optimista, encara que em pugui suposar un esforç força gran sentir-m'hi.