Com a culminació d'un dia en què la (in)justícia espanyola va tornar a cobrir-se de glòria, va arribar una injustícia futbolística. El Barça va merèixer més, molt més, en el partidàs que va jugar ahir a Milà. Es va mostrar com un equip amb les idees molt clares i amb una gran capacitat per desenvolupar-les. Però tota la sort immerescuda que es va tenir a Vallecas va abandonar-nos ahir. Coses del futbol.
La primera part de l'equip va ser d'escàndol. Amb un joc compacte, atractiu i dinàmic amb pilota, i amb una pressió exemplar quan calia recuperar-la, el Barça va ofegar l'Inter i el va tenir contra les cordes en tot moment. Va resultar molt frustrant arribar al descans amb empat a zero. La segona part va ser una mica més equilibrada, però tot i així les dades no enganyen: totes les estadístiques demostren que la superioritat blaugrana va ser total. Però la grandesa del futbol és que és l'únic esport en què ser superior no et garanteix el triomf, i el Barça va acabar pagant la seva manca de contundència a les àrees. L'últim tram de partit va esdevenir perillós, perquè es va perdre el control, i Valverde va tornar a apostar per ser camaleònic i adaptar-se: va fer entrar Malcom i Vidal per acceptar l'intercanvi de cops i gairebé surt bé. Llàstima que al final l'èxtasi de Malcom va quedar neutralitzat per una rèplica gairebé immediata dels italians. Res irreversible en un grup pràcticament enllestit i en què s'ha fet molt bona feina, però una llàstima no acompanyar l'exhibició d'un triomf que hauria deslliurat definitivament els titulars dels dos compromisos finals.
Sigui com sigui, i malgrat el regust agredolç, ahir els culers ens en vam anar a dormir convençuts que si els jugadors mantenen aquest nivell de joc i compromís quan torni Messi, el futur (pel que fa al futbol) ens presenta la vida en rosa.
“No hi ha tirania més cruel que la que es parapeta rere l’escut de la llei i en el nom de la justícia” (Montesquieu)