Mitja hora abans del partit, consulto l'alineació. No entenc res. Primera cosa que veig: hi surten noms estranys com ara Digne (tant dir que no feia rotacions, i mira). Segona cosa: em poso a comptar i només hi ha dos davanters (aquesta vegada el 4-4-2 serà indiscutible). I tercera cosa (com és que no me n'he adonat abans?!): no hi és Messi!
O sigui que aquesta vegada, de conservador en l'alineació, Valverde res de res. Comença el partit i em passo una bona estona intentant desxifrar el dibuix del mig del camp. Sembla un rombe amb Busquets tancant-lo per darrere i Paulinho per davant, i Iniesta i Rakitic d'interiors. Però també sembla que Rakitic ajudi en la sortida en una mena de doble pivot. Al final la meva conclusió és la següent: hi ha els tres migcampistes de sempre jugant en les posicions de sempre, i Paulinho té llibertat absoluta com a enllaç amb la davantera com un Messi de la vida. Però, com que Iniesta tendeix a anar endavant i Rakitic a ajudar enrere, per equilibrar la cosa el brasiler tendeix a moure's un pèl més per la dreta. Al principi l'invent funciona força bé: Paulinho no és Messi (ningú no ho és), però la seva verticalitat i la seva condició d'esperit lliure el fan ser a tot arreu. I aleshores ho recordo. A la prèvia, Valverde va dir que s'havia estudiat la desfeta de Torí de l'any passat fins a l'extenuació, i a fe de Déu que això el fa sortir amb la lliçó ben apresa: amb Paulinho fent aquesta tasca d'home lliure al mig del camp, l'equip està molt més agrupat i desapareix la sagnia dels forats entre línies que aleshores ens va condemnar. Dybala ho dirà després a la zona mixta: aquest Barça és un altre defensivament.
I en atac? Aquí hi ha una mica el problema. Amb Messi a la banqueta i Dembélé lesionat, l'equip juga sense cap membre del nou trident, perquè Suárez ara mateix és una ombra (pencaire, això sí, però una ombra). Deulofeu fa el que pot i a més ha d'estar pendent de cobrir Semedo quan toca. L'equip està tan pendent de no prendre mal que ataca sense convicció, fins i tot quan a la segona part aconsegueix durant força minuts acular la Juve. Tot plegat provoca que en l'últim minut tinguem un ensurt monumental i que novament sigui sant Ter Stegen gloriós qui salvi els mobles.
La roda de premsa posterior està cantada: si empates a zero per segona vegada consecutiva a Europa, i a sobre aquesta vegada era un resultat que t'era perfectament útil, saps que l'única cosa que has fet és alimentar les veus que t'acusen de resultadisme. Però Valverde respon, educat però visiblement molest, amb una lliçó de coherència: a un equip que té el doble de possessió que el rival i que a més es passa la major part del temps trepitjant camp contrari, el pots acusar d'avorrit i del que vulguis, però no de no tenir voluntat de ser el protagonista del partit, no de voler viure de l'errada del rival, no de no ser propositiu. I ja vaig deixar escrit fa temps que per mi això és l'única cosa irrenunciable: tenir la voluntat ferma de portar la iniciativa del joc. La creativitat i la brillantor ja arribaran. Paciència.
