És curiós, això de les finals. Saps perfectament que només hi ha dues possibilitats: que al final del partit estiguis eufòric o bé que estiguis enfonsat en la misèria. No hi ha res més que això. El que no saps, però, és com serà el viatge: si guanyaràs o perdràs per golejada, si hi haurà un bany de joc d'un cap a l'altre o si el partit es decidirà per una jugada puntual i qui sap si polèmica... És aquest camí que hi ha al mig el que concentra milions de persones al voltant de l'espectacle. Al final, totes les celebracions o totes les desil·lusions s'assemblen, però en cada partit arriben a la seva manera.
I el més fascinant de la final d'aquest dissabte, ara que ha passat l'èxtasi i es pot tenir el cap una mica més fred, és que hi va haver absolutament de tot. Per mi, la particularitat d'aquesta final és que és un resum perfecte de les altres tres que hem guanyat en l'última dècada: el patiment de París, la solvència de Roma i l'exhibició de Wembley.
El partit va començar com a Roma 2009: pressió angoixant del rival i desconcert inicial del Barça. Però, com a Roma, el Barça només va necessitar desempallegar-se d'aquesta pressió una vegada per fer el primer gol del partit. En aquest cas, només 4 minuts. Temps necessari perquè Messi toqués la seva primera pilota i descol·loqués tota la defensa, pendent d'ell, en una de les seves mil·limètriques passades en diagonal. Jordi Alba en va ser el receptor, que la va deixar per Neymar. El control se li va escapar una mica, però va saber refer-se'n i aguantar la pilota fins a l'arribada d'Iniesta, que va veure perfectament com Rakitic també havia seguit la jugada i li va donar el gol gairebé fet. Comento tan detalladament la jugada perquè és preciosa. No crec que hi hagi cap altre equip al món capaç de fer això a una defensa com la de la Juve. I també perquè confirma que Messi és imprescindible, però sense la resta de jugadors a un nivell excepcional la jugada s'hauria mort en el no-res. El Barça és un equipàs que, a sobre, té el millor jugador del món. I me n'alegro especialment per Rakitic, un jugador amb un talent descomunal i que s'ha sabut sacrificar sempre pel bé de l'equip. Es mereixia aquesta recompensa: ni més ni menys que passar a la història com un dels golejadors de la final de la cinquena.
Després d'això, hi va haver moments de Wembley 2011. És a dir, de superioritat absoluta sobre el rival. L'única diferència és que la Juve és menys noble i més competitiva que aquell Manchester United, i es defensava a puntades de peu. Sigui com sigui, després d'haver-se avançat amb un gol tan matiner, el Barça va olorar sang i va tenir un parell o tres d'ocasions claríssimes per sentenciar la final. Només Buffon, el mític porter de la Juve, va mantenir el seu equip amb vida. Però llavors la Juve va aprofitar un parell d'indecisions defensives per ensenyar una mica les dents, i el Barça va decidir calmar les coses. Va començar a tocar i tocar i a procurar que passés el mínim nombre de coses possible. Al més pur estil Guardiola. Però segurament en va fer un gra massa, i a la mitja part es penedia que la Juve encara respirés. Segurament per això va sortir a la segona part amb una actitud molt més ambiciosa. Va ser un primer quart d'hora sublim del Barça, i novament la Juve només es va estalviar d'ensenyar la bandera blanca gràcies a Buffon.
Però els italians han nascut per competir, i el futbol té coses molt estranyes. Així, quan pitjor ho estava passant l'equip torinès, en una jugada completament aïllada va obtenir el premi de l'empat. I, a partir d'aquí, arriba l'escenari de París 2006: amb el Barça completament a remolc de les circumstàncies i amb l'afició tement el pitjor. La defensa va passar a haver de treure aigua per tot arreu, perquè al trident li faltava oxigen per ajudar en defensa i l'equip estava massa partit per la meitat. Era el moment de deixar l'estètica i recórrer a l'èpica. I, com que el futbol té coses molt estranyes, després d'haver estat incapaç de marcar jugant com els àngels, el Barça va obtenir el botí del segon gol justament quan pitjor ho estava passant. La Juve va veure tan tocat el Barça que va cometre un error fatal: engrescar-se i anar a buscar de seguida el gol de la victòria. D'aquesta manera, van aparèixer els espais justament quan la Juve menys necessitat tenia de deixar-los, i això amb el trident que tenim és letal: cavalcada de Messi per única vegada massa sol, xut ras i potent que desvia Buffon i gol de depredador de l'àrea de Suárez. L'uruguaià va embogir (i ens va fer embogir) amb el seu gol, un premi merescut per al seu partidàs personal. El pitjor havia passat. El futbol és un estat d'ànim, i la Juve va notar encara més el cop que nosaltres el seu. El patiment va continuar perquè el partit no s'acabava de tancar, però el Barça ja tenia la situació molt més controlada. Al final, els set minuts afegits per l'àrbitre només van servir perquè el Barça mostrés el seu ofici a l'hora de perdre temps (està molt bé ser romàntic, però en aquesta vida tampoc pots ser l'únic ximple) i, quan el neguit i la impaciència es feien ja insuportables per als aficionats, perquè Neymar culminés un contraatac de manual que va desfermar l'eufòria definitiva. És preciós pensar que l'última pilota que ha tocat el Barça aquesta temporada fantàstica hagi acabat en gol. Acabar fent el que millor saps fer.
I el cas és que no crec que sigui casualitat que aquesta final hagi tingut el millor de totes les anteriors. Perquè justament aquest equip és l'equilibri perfecte entre el pragmatisme de Rijkaard i el romanticisme de Guardiola. Sempre des del bon joc. Aquest equip no és el més brillant de la nostra història (aquest va ser el de, sobretot, el 2011), però sí el més competitiu. I segurament pot quedar el regust d'haver patit massa, d'haver hagut de recórrer massa a l'èpica, de no haver fet un partit rodó. Però, com va dir Mascherano, que segurament és la persona més analítica d'aquest vestidor, dissabte no tocava analitzar res. Tocava sentir la felicitat recorrent tot el teu cos. Tocava abraçar-te fort amb tots els éssers estimats amb qui havies seguit el partit. Tocava brindar pensant també en els que ja no hi són i imaginant-los mirant-ho tot des d'on sigui enormement contents. Tocava plorar, deixar que totes les tensions del dia a dia sortissin en forma de llàgrimes d'alegria. Tocava sentir-te immensament afortunat.
PD: Amunt Girona! No et rendeixis!
