login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Leganés 1 - Barça 5; i cinema: "En solitari" i "La caça"

Sacsejada total de Luis Enrique a l'equip, més que en l'alineació en el dibuix tàctic: defensa de tres centrals, dos interiors carrilers, dos migcampistes per dins i el trident. Si amb l'alineació de l'asturià al davant em tornava boig intentant situar els jugadors en l'esquema tradicional (només se m'acudia Umtiti de lateral dret i Rakitic de pivot o bé Rafinha de lateral dret i Mascherano de pivot, amb la resta més o menys al seu lloc), un cop començat el partit i comprovat que la cosa no anava per aquí vaig intentar entendre el perquè d'aquest remenament, sobretot mentre el Barça patia en la sortida de pilota i realment mastegava sorra durant el primer quart d'hora. Vaig arribar a la conclusió que Luis Enrique, tip que els rivals el sorprenguin i de no saber mai si l'esperaran al darrere o el pressionaran al davant, va decidir dissenyar un dibuix que li servís en tots dos casos, que li permetés poblar el mig del camp tant si convenia superar la pressió alta com si convenia crear en estàtic. D'aquesta manera, em semblava a mi, tenia garantit que l'equip tingués les línies juntes. Al principi no va ser ben bé així: alguns jugadors (especialment Mascherano, Alba i Rakitic) anaven de bòlit adaptant-se a les seves noves posicions (qui sap si l'asturià no buscava també o simplement evitar l'efecte migdiada traient els jugadors de la seva zona de confort i obligant-los d'aquesta manera a estar més concentrats), l'equip no controlava el joc i el trident quedava massa desconnectat. Però els tres fenòmens van entendre el que necessitava l'equip i van recular: si els companys estan tan tapats que no poden enviar-nos pilotes a l'espai, ajudem a crear superioritat i ja guanyarem els espais corrent des del darrere. Dit i fet, i al final victòria plàcida. El que em molesta en aquests casos és el discurs dels puristes de sempre, molestos per la falta de control i per suposats gols al contraatac. Que consti que sóc un partidari total del futbol de posició de Guardiola, però dubto que al de Santpedor li agradi que el facin servir constantment d'arma llancívola contra Luis Enrique. Jo m'empiparé amb el Barça el dia que no vulgui ser el protagonista i vulgui viure de l'errada de l'adversari, però crec que no és així. Per molt que a Luis Enrique li vagi la marxa i busqui la provocació quan afirma que en partits com el de dissabte la possessió no li interessa, no crec que a un equip que té el 60% de la possessió se'l pugui acusar de poc propositiu. El Barça marca de contraatac? Sí, però a la manera de Guardiola: o bé superant la línia de pressió alta rival o bé recuperant la pilota a tres quarts de camp i agafant el rival desorganitzat. I, d'altra banda, no sento mai aquests crítics autodestructius quan el Barça s'exhibeix de manera canònica en partits com el del Celtic. El que va fer el Barça dissabte no va ser trair el seu estil de joc. Del que va fer el Barça dissabte se'n diu adaptació al medi. Darwin ho aplaudiria.

Amb la feina feta i el dinar posterior paït, ens posem la pel·lícula francesa “En solitari”. Malgrat les seves limitacions artístiques, es fa difícil no sentir simpatia per aquest film decididament humanista, que aposta per la redempció humana i que ofereix una metàfora contra l'individualisme imperant en els nostres dies. Potser se li pot retreure una visió massa complaent de la societat francesa, presentada sense matisos com una comunitat solidària i acollidora, però s'agraeix el cant d'esperança i la càndida rebel·lió que transmet: el clam perquè rebin una acollida digna tots aquells desesperats del món que vénen a Europa amb la sensació que truquen a les portes del Cel.

Com a contraposició a aquesta bonhomia optimista, l'endemà ens posem la duríssima pel·lícula danesa “La caça”. Amb un impecable pols narratiu i formal, el film relata la facilitat amb què es pot destruir la vida d'una persona a partir d'un rumor en una comunitat tancada i ritualitzada. Però la tria del context posa el focus en la perversió que està adquirint darrerament el tractament dels menors, i no precisament sexual. La hiperpaternitat està de moda, i a la pel·lícula es fa palesa (sense arribar a culpabilitzar-la, ja que al capdavall tothom actua des de l'amor i la por) la incapacitat dels adults de tractar de manera adequada la descendència. Així, quan la nena diu la primera bestiesa que li passa pel cap en un moment de ràbia, tothom li dóna la màxima credibilitat. Quan, en canvi, des de la serenitat vol transmetre la innocència del protagonista, la tracten amb condescendència i ho atribueixen a les conseqüències del trauma. En tots dos casos, s'imposa una visió paternalista que converteix paradoxalment els infants en víctimes de les pors dels seus pares. Com expressa molt bé l'actor principal, Mads Mikkelsen, segurament el problema és que com més pretesament civilitzats volem ser més ens consta veure les coses amb sentit comú. El resultat de tot plegat, situacions tan penoses com aquesta:

http://www.ara.cat/societat/Que-darrere-mestres-Pinell-Brai_0_1651634879.html

Intromissió professional. Credibilitat sistemàtica i acrítica del menor. Llenguatge de vencedors i vençuts, com si els mestres i els pares fossin dos bàndols enfrontats en comptes de navegar junts al mateix vaixell. No anem bé.

Comentaris (3)19-09-2016 22:09:26

Neus, 20-09-2016 21:56:45

Veient "la caça" sents una impotència total. Bona pel.lícula per rumiar en el món on vivim.

davidcuencadavidcuenca blog, 20-09-2016 22:18:06

Sí, realment el que millor aconsegueix la pel·lícula és transmetre'ns la impotència, la ràbia i la desesperació que provoca una injustícia. I el món on vivim s'està infantilitzant, en el pitjor sentit del terme.

davidcuencadavidcuenca blog, 22-09-2016 23:48:56

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: