El partit d'ahir va tenir dues parts ben diferenciades. A la primera el Barça va jugar malament, i a la segona... pitjor. Pèssim partit del Barça ahir. No cal fer saltar les alarmes, però sí que val la pena intentar analitzar què va passar.
La primera part va portar vells problemes: el rival cedeix completament les bandes, conscient que els tres davanters juguen per dintre i que les centrades dels laterals no acostumen a tenir gens de perill, sobretot si un d'ells té la nul·la aportació del debutant Douglas (no se l'ha de jutjar per un partit que va jugar malament tothom, però és que va provocar que enyorés Dani Alves, que ja són ganes d'enyorar). Què es pot fer davant d'això? Una opció és obrir els acompanyants en atac de Messi als extrems, però llavors es perdria tot el que apuntava en l'article anterior. Una altra opció seria que els interiors prenguessin més responsabilitats en atac: Rakitic i Iniesta tenen prou qualitat per intentar fer més jugades individuals i eliminar línies defensives. La idea seria que els laterals no pugessin tant per poder ajudar en defensa en cas de pèrdua i no deixar Busquets sol en les cobertures, ja que els interiors assumirien més riscos, i serien aquests els que haurien d'obrir el camp buscant connexions amb els puntes. És clar que això partiria molt més l'equip per la meitat, i el que potser guanyaries en projecció ofensiva ho perdries en solidesa defensiva. Torna a ser allò de la manta, que no ho pot tapar tot. De tota manera, m'agradarà veure si els rivals continuen cedint les bandes tan alegrement quan Luis Suárez s'incorpori a l'equip, ja que l'uruguaià fa pinta de ser molt més elèctric i sobretot al mateix temps d'aprofitar millor les centrades.
Per tant, el problema de la primera part és relatiu i s'hi intueixen solucions. Al capdavall, no és la primera vegada que ens hi trobem ni tampoc no serà l'última, i sovint n'hi ha prou de picar pedra i desgastar el rival perquè l'equip acabi fent mal fins i tot per dins malgrat l'embut. Ara bé, el que va passar a la segona part sí que és més preocupant. Durant molts minuts, la pressió agressiva i al límit del reglament (per dir-ho suaument) del Màlaga va esborrar completament el Barça del partit. Els andalusos van fer un pas endavant i van anar a buscar el Barça a la sortida, i aquí sí que l'equip va mostrar una feblesa que no es pot permetre. Cap jugador es veia capaç de treure la pilota amb criteri, i la primera línia l'acabava rifant i regalant al rival. I això sí que no: no podem ser febles en totes dues coses; no podem ser-ho si se'ns tanquen i alhora si de cop ens pressionen a dalt. No podem ser un equip amb tan pocs recursos. Els jugadors del Barça es passen la vida fent rondos als entrenaments per sortir de situacions angoixants com la que els va plantejar el Màlaga a la segona part. I, si surts d'aquesta pressió, el rival s'ho repensa o se'n va directe al suïcidi. Ahir, res de res. No hi va haver cap capacitat associativa. Només ben bé al final va semblar que el Barça recuperava tímidament el domini, però llavors el Màlaga va recular i ja hi vam tornar a ser amb el problema de la primera part, que l'entrada d'Adriano per un pla i desesperant Douglas no va fer canviar.
En definitiva, el més preocupant d'ahir va ser que per primera vegada vaig veure Luis Enrique impotent, incapaç de capgirar el que estava passant al terreny de joc. Però estic segur que a un guanyador nat com ell això li servirà d'estímul per inventar solucions. No passa res. Hi ha molt marge de millora, i al capdavall tampoc es va perdre. Continuem sumant, continuem primers, continuem treballant.
