login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Màlaga 1 - Barça 2; i cinema: "Isla bonita"

Després de tant dir que al Barça no se li podia demanar res més que sobreviure fins al gener, resulta que quan sembla que es dedica simplement a això és justament ara. Certament, a la tardor, quan semblava que es patiria per falta d'efectius, l'equip va agafar velocitat de creuer i va encadenar magnífics resultats assolits amb grans actuacions. Ara, en canvi, l'equip continua igual de solvent, però el joc no convenç. El d'ahir va ser possiblement el pitjor partit de la temporada (molt més que a Sevilla i fins i tot que a Vigo, places on es va perdre), i al final només l'eficàcia al davant va permetre salvar els mobles. I això que el Barça havia trobat l'antídot en forma de gol al que es preveia que seria un partit indigest només de començar, i es va complicar la vida ell solet. Incomprensiblement, l'equip va jugar partit, de manera que la intenció de sortir amb pilota jugada des del darrere es va convertir en un suïcidi per l'excés de distància entre línies. Afortunadament, a la segona part els canvis van donar més solidesa i consistència a l'equip, i es van poder assolir els tres punts encara que fos demanant l'hora. Cal, però, exigir una mica més, i ja no només per esteticisme sinó també per resultadisme: els èxits del Barça sempre han arribat per mitjà del bon joc. Sigui com sigui, mentre esperem tornar-nos a divertir amb l'equip, les victòries sempre fan sentir bé.

I de sentir-se bé semblen tractar gairebé sempre les pel·lícules que es projecten al cinema de la meva ciutat, amb uns criteris de programació molt basats en les feel-good movies, si més no a jutjar per l'oferta que hem trobat les vegades que ens ha escaigut anar-hi. "Isla bonita" té algunes semblances amb la darrera que hi havíem vist, "Una semana en Córcega": illa paradisíaca, embolics amorosos, cossos jovenets sense (gens de) roba... Però les semblances s'acaben aquí, ja que "Isla bonita" és una pel·lícula molt més madura i intel·ligent. Filmada gairebé com un documental, Fernando Colomo construeix una pel·lícula que és alhora esbojarrada i calmada, expansiva i íntima, passional i reflexiva. Potser l'única pega és que no acabes de saber ben bé què vol explicar, però queden per al record el personatge del mateix Colomo (una mena de Woody Allen a l'espanyola, faldiller i desorientat) i, sobretot, la idea que no serveix de res voler canviar el món amb grans projectes si no ets capaç de fer sentir bé el teu entorn més immediat. Idea que personalment sempre he defensat i que aquí apareix esperançadorament expressada pel personatge més jove. Brindo de gust per aquesta pel·lícula simpàtica i humanista.

Comentaris (1)25-01-2016 22:04:27

davidcuencadavidcuenca blog, 26-01-2016 23:50:53

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: