Dissabte, 8 d'abril. És possible que, si finalment el títol no cau, molts pensin en aquesta data com el dia que el Barça va demostrar que no volia la lliga. Que, després que per fi el gran rival punxés, l'entrenador es va perdre en experiments impossibles i es va llençar en un partit bona part de la feina de la temporada. Que alguns jugadors no s'hi van fer prou i tenien el cap a Torí. Doncs bé: sí i no. És evident que sembla que el Barça no es mereix aquesta lliga (afirmació que gairebé faria de manera rotunda si no fos perquè qui va davant tampoc es pot dir que vagi folgat de mèrits), però hi ha lectures que són molt avantatgistes. Criticar l'entrenador per fer rotacions és no entendre que l'onze que ara mateix és de gala (el que va jugar contra el Sevilla) no pot jugar sempre. I estic segur que les veus que ara critiquen l'alineació es traurien el barret davant el plantejament inicial i la dosificació d'esforços si hagués sortit bé. Ara bé, sí que coincideixo en una crítica: posar Mascherano de carriler dret és el súmmum de la gosadia, i la prova que va ser un error va ser el canvi a la mitja part. La defensa que va jugar d'inici a Màlaga sí que era un experiment amb gasosa infumable. I si el que necessites és reservar Roberto (qui, per cert, va ser dels que més hi va creure, fent una exhibició d'orgull, talent i força descomunal) i ara mateix ningú més et pot fer de lateral dret, tira del planter, que segur que qualsevol nano del B es menjaria la gespa per jugar un partit com aquest. Matisat això, tampoc estic d'acord que els jugadors no s'hi fessin. Amb el 0-0, el partit era de picar pedra, de tenir paciència, de no precipitar-se, de moure la pilota d'un costat a l'altre a camp contrari. I tot això el Barça ho va fer. Que tinguin un company que sigui una desgràcia incapaç de dosificar els centrals titulars i d'interpretar correctament el fora de joc, ja no és culpa seva. Perquè no podem demanar que siguin més contemporitzadors i pacients amb la pilota i que quan ho facin i surti creu, els crucifiquem. I quan, amb l'absurda expulsió de Neymar, va tocar remar contracorrent, m'agradaria que algú em digués qui no ho va fer. És més: es va fer un esforç brutal, estèril, que pot passar factura a Torí. Els ho exigim tot, però no són màquines (encara que cobrin com a tals). I jo prefereixo que ho perdin tot per haver-ho volgut tot que per no haver-ho desitjat prou, com s'insinua injustament. La meva lectura és que les dues últimes derrotes, a la Corunya i a Màlaga, són conseqüència directa de la remuntada contra el PSG: la primera, per no haver paït la ressaca i la segona, per dosificar esforços pensant en una eliminatòria que tenia tots els números de no haver existit mai. Gaudim una mica, doncs, del que tenim i pensem en Torí. La meva teoria de la inclusió de Denis a l'onze sembla haver perdut punts, de manera que la pregunta continua sent: qui substituirà Busquets en l'onze de gala? Les opcions més lògiques ara semblen passar pels dos jugadors que ara mateix veig menys implicats en la dinàmica de l'equip: o Mathieu (i Mascherano de pivot) o Gomes. Però... I si apostem per Alba? La proposta seria prou versàtil i flexible per al que demanés el partit en cada moment (tot i que un 4-3-3 amb Mascherano de pivot el veig perillós per excés de distància entre línies)... La resposta, demà. L'objectiu: guanyar. I, si no pot ser, marcar i no perdre.
I diumenge recuperem “La llum d'Elna”, emesa fa poc per TV3. En general fujo dels telefilms, però aquesta història m'interessava massa. Cal disculpar l'aposta per la introducció d'una trama fictícia d'intriga per enganxar l'espectador, sobretot perquè permet introduir un debat interessant: n'hi ha prou amb la resistència pacífica als conflictes i a ajudar les víctimes, o cal embrutar-se les mans per eliminar els botxins? La llàstima és que pel camí la pel·lícula evita, en la seva voluntat hagiogràfica, els dilemes terribles als quals es va haver d'enfrontar aquesta dona admirable anomenada Elisabeth Eidenbenz, àngel de la guarda de les refugiades embarassades que fugien de la guerra civil espanyola primer i de la Segona Guerra Mundial després. Tant és: la pel·lícula és especialment necessària ara. El nostre passat ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre present. Ho diu Elisabeth al film: tot ésser humà és igual; no s'ha de diferenciar entre els nostres i els altres.