Definitivament, la mentalitat del madridisme és molt diferent de la nostra, i n'hauríem d'aprendre. Més d'un i més de dos comentaris sentits per part seva que donaven els blancs com a favorits, amb un sil·logisme admirable: el partit és com una final per al Madrid, i el Madrid sempre guanya les finals. Després del partit, els tornes a sentir i tan tranquils: és que el partit no era una final, queda molta lliga i, en tot cas, el que interessa és la Champions. Per treure's el barret: aquí, ens ve el Madrid a casa, ens goleja i es posa a 14 punts i cremem el Camp Nou.
No va ser un partit còmode a la primera part. Com era previsible, el Madrid va sortir a pressionar molt amunt per dificultar la sortida de pilota del Barça. Malgrat que Valverde va situar Rakitic molt a prop de Busquets en previsió que això passaria, el Barça havia d'acabar rifant en llarg gairebé totes les pilotes i no aconseguia sortir de la cova. Això sí: Valverde alliberava Paulinho perquè intentés aprofitar algunes d'aquestes pilotes llargues, i això va estar a punt de costar més d'un disgust als locals. A la segona meitat, la cosa va canviar. El Madrid, fos físicament, va ser incapaç de mantenir la pressió alta i el camp va començar a fer baixada per al Barça. El primer gol va trobar un Madrid partit, incapaç de fer bé la pressió i espantat defensivament per Messi. Això va permetre a Busquets connectar amb Rakitic i al croat trobar un passadís fins a la cuina, en una jugada perfectament culminada per Roberto i Suárez. A partir d'aquest moment, els millors minuts del Barça: si ja fins aleshores havia apostat per calmar el joc i jugar amb els nervis i la necessitat del Madrid, a partir d'aquí va iniciar un rondo gegant davant l'ansietat blanca, amb els jugadors ben agrupadets i accelerant a partir de tres quarts de camp. Així va arribar la jugada del segon gol, decisiva perquè també va significar la justa expulsió de Carvajal, que pot servir al Madrid per amagar que abans d'aquesta acció el partit ja estava definitivament controlat pels blaugrana. Curiosament, i com que el Madrid és el Madrid, va ser justament amb el 0-2 i un jugador més que l'equip va patir més i va necessitar més Ter Stegen. Eren els típics minuts d'èpica madridista, i calia evitar com fos que els blancs s'ho creguessin i entressin en el partit amb un gol. Afortunadament, el nostre entrenador és tan bo (ja ni tan sols trobo que ho fem avorrit) que fins i tot en un partit amb escassa banqueta va saber llegir sempre la situació i fer en tot moment els canvis que necessitava l'equip, en especial el de Semedo per Iniesta per reforçar la banda dreta. I així es van minimitzar riscos i va arribar el 0-3.
En resum, el Barça va guanyar perquè va ser superior en tot: en resistència física, en fortalesa mental, tàcticament, defensivament, en joc col·lectiu i en rematada. Definitivament, i malgrat que no oblidem aquells que les hauran de passar injustament allunyats de la família, després d'aquesta gloriosa setmana aquestes seran unes bones festes.
