I el Barça es va exhibir sense Messi. El millor jugador del món va tenir la seva mitja horeta de glòria, en què, malgrat demostrar que encara li falta per agafar la forma, en va tenir plou per rifar-se mitja alineació madridista en una jugada al centre del camp i filtrar una passada cap a Jordi Alba, que va habilitar amb un sol toc Luis Suárez perquè marqués el quart. Però llavors el partit ja estava dat i beneït, i trencat per l'empenta blaugrana a la recerca de la golejada i l'orgull madridista a la recerca d'un gol de l'honor que li va frustrar una vegada i una altra un excels Claudio Bravo.
I el Barça es va exhibir sense Messi, en part perquè Benítez va fer un bunyol d'alineació inexplicable. Certament era el seu onze de gala, i faria tremolar qualsevol equip... però que no fos el Barça. Ara semblarà oportunista dir-ho, però tinc testimonis que quan vaig veure l'equip que posava el tècnic blanc em vaig posar molt content. Durant el dia em preocupava que Benítez fes cas de l'alineació que pronosticava el diari L'Esportiu, farcida de migcampistes i que era de llarg la més lògica. Per sort, aquest diari no arriba a Madrid, i Benítez va decidir prescindir del sentit comú per acontentar la graderia i l'entorn. A la prèvia, un cop ja se sabien els onzes, em feia creus de sentir diversos comentaristes afirmant que seria una disputa apassionant per la pilota, perquè a mi em semblava clar que el que treia Benítez eren onze jugadors amb unes virtuts molt diferents: un equip per jugar a la contra i intimidar amb el seu enorme potencial a dalt, però que patiria darrere la pilota i que es partiria fàcilment per la meitat. I em semblava que, si el Barça jugava bé les seves cartes, tot el potencial ofensiu del Madrid es podia desactivar fàcilment. I així va ser.
I el Barça es va exhibir sense Messi perquè va jugar com un equip i no com una col·lecció de cromos. Perquè té un entrenador intel·ligent i amb personalitat que va fer de la necessitat virtut amb l'aposta de Sergi Roberto per cobrir la vacant de Messi. Roberto va actuar d'extrem dret amb tendència a anar cap al mig, de manera que es guanyava un jugador més al mig del camp per acabar d'aprofitar la inexplicable decisió del rival de prescindir d'entrada de jugadors com ara Casemiro o Isco (jo crec que la puntada que va fotre a Neymar anava més aviat dirigida al seu entrenador), que sí que haurien pogut ajudar Modric a disputar la pilota als blaugrana. Amb una superioritat buscada i manifesta a la zona ampla, el Barça tenia clar el que havia de fer. I va excel·lir. Només cal analitzar els tres primers gols per adonar-se'n. El primer va arribar després de més de dos minuts de tocs i més tocs que van hipnotitzar el Madrid fins que Roberto va canviar de ritme, va fer una diagonal que ens va fer pensar que Messi sí que jugava i va filtrar una passada excepcional que va aprofitar amb una rematada impecable un Suárez que havia fet una de les seves desmarcades de manual. El segon, amb un Madrid desesperadament ineficaç per treure la pilota des del darrere, que va veure com Suárez li prenia la cartera i permetia a Iniesta assistir Neymar perquè no perdonés. I el tercer... donant sentit a les jugades que jo anomeno patrocinades pel gremi de cardiòlegs de Catalunya (Bravo arriscant amb els peus), però que tant valora Luis Enrique i que dissabte va quedar clar per què: no només impedeixen la renúncia al futbol control, sinó que si es fan bé deixen el contrari, que ha avançat la pressió, despullat: Iniesta i Neymar ho van tenir senzill amb els espais que havien quedat per associar-se i fabricar un golàs.
I el Barça es va exhibir sense Messi, cosa que va permetre reivindicar-se tant a l'equip com a l'entrenador. A l'equip, perquè va poder tapar moltes boques que asseguraven que aquests jugadors no són ningú sense l'argentí. I a Luis Enrique, perquè després de les virtuts exemplificades en els gols d'ahir (futbol de toc i posicional, pressió avançada, creació des del darrere) no sé qui gosarà dir encara que l'asturià és un traïdor a les essències de l'estil. Perquè el fet que vulgui aprofitar altres virtuts que li ofereix el trident atacant, com ara l'aprofitament dels espais en jugades ràpides i a la contra, no el converteix en un ruc que no entengui quina és la fórmula que més beneficia aquests jugadors. Dissabte tenia clar que un partit boig no li convenia, i va imposar el joc que li va interessar. El Barça rosega l'autoestima del Madrid (i mira que n'arriba a tenir) una vegada i una altra perquè fa temps que té una idea clara del que vol fer, mentre que el seu rival navega a la deriva i sense una brúixola definida en el joc. I que per molts anys!
Amb un humor no cal dir que excel·lent, acabem el dissabte anant a veure "Mistress America", una comèdia estranya i molt intel·lectualitzada que ens va fer passar una bona estona. Tot i així, no vaig acabar d'entendre què ens volia explicar la pel·lícula. M'havia semblat una crítica a la superficialitat i a la inconstància, però el final sembla desmentir-ho. De fet, potser, el fet que no defensi una tesi concreta evita que a més d'intel·lectual sigui pedant, de manera que més val així. Potser només volia ser un bàlsam per a aquells que, a vegades, sense saber ben bé per què i tot i tenir-ho tot a la vida, ens sentim com la protagonista: a tres metres del nostre propi cos i notant estranyament llunyana la felicitat.