login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Madrid 3 - Barça 1; i cinema: "Perdida" i "Kill Bill vol.1"

El pas de les hores i la conversa amb altres culers afligits com jo permeten anar adquirint una major perspectiva a l'hora d'analitzar què va sortir malament dissabte. La majoria coincideixen en el diagnòstic que el principal problema del Barça és que no corre, i que a les segones parts no pot dir ni fava. D'altres hi afegeixen una observació pertinent: després de tantes novetats, resulta que els migcampistes acaben essent els de sempre, i Xavi i Iniesta no defensen. Relacionat amb el problema del mig del camp, una altra qüestió que sembla clara: el Madrid tenia superioritat numèrica en aquesta zona, i potser hauria calgut un migcampista més per igualar les forces en un aspecte tan vital en el joc. A tot això, jo hi afegiria que aquesta plantilla té un problema greu en els laterals. No es tracta de posar-se pedres al fetge, però aquests errors en la preparació hi van ser, i l'autocrítica sempre és positiva perquè t'ajuda a millorar. Sigui com sigui, però, no és menys cert que sense errades infantils com les de Piqué i Iniesta segurament la cosa no hauria acabat com va acabar. I és que a la primera part moltes coses es van fer bé, i també cal dir-ho. L'equip va jugar junt, agrupat al voltant de la pilota, va combinar bé entre línies i va fer mal a partir de tres quarts de camp amb molta comoditat, com il·lustra el gol de Neymar. D'altra banda, Suárez va tenir una actuació molt esperançadora. Llàstima que l'equip concedís ocasions amb tanta facilitat i acabés condemnat pels seus propis errors fins a ser esborrat del mapa en la segona part. D'altra banda, és molt fàcil detectar els errors de Luis Enrique en el plantejament quan tot ha passat: Mathieu no hi feia res al lateral esquerre, Xavi no ajuda en defensa i no ha de ser titular per decret, calia un migcampista més... Però jo m'ho plantejo des d'un altre punt de vista: a mi em sembla que Luis Enrique va tenir molt present en el seu plantejament la derrota de París, contra un equip de característiques similars, i això va condicionar la seva alineació. D'aquesta manera, Alba i Rakitic van caure per la seva molt erràtica participació el dia del PSG. Així mateix, hi ha precedents la temporada passada contra equips importants en què el Barça va voler jugar amb quatre migcampistes avançant la posició d'Iniesta, i el resultat sempre va ser un equip pla i incapaç de fer mal. Davant d'això, a mi em sembla que Luis Enrique va buscar que el quart migcampista fos Messi, que va ajudar moltíssim a controlar el joc en els bons minuts del Barça de la primera part . És clar que la contrapartida va ser veure'l lluny de la zona on fa mal, però la idea no era dolenta i durant molts minuts va sortir bé. En fi, que jo prefereixo que el meu entrenador s'equivoqui però que intervingui, que intenti corregir el que un altre dia no ha sortit bé, cosa que Martino no feia mai. Ja ho sé: dues derrotes en els dos únics partits d'autèntic nivell que hem disputat no conviden precisament a l'optimisme, però jo prefereixo pensar en el marge de creixement que encara té aquest equip.

Per treure's del cap un disgust com el de dissabte, el millor és anar a veure una pel·lícula de seguida, i així ho vam fer aquell mateix vespre. L'escollida va ser "Perdida", l'última de David Fincher. Es tracta d'una pel·lícula vibrant, molt entretinguda, molt ben filmada i amb missatges inquietants. Amb moltes virtuts, en definitiva, tot i que malauradament no acaba de ser rodona. I no ho acaba de ser perquè fa trampa. No perquè manipuli l'espectador, sinó perquè la seva tesi no acaba de funcionar: no es pot obrir i tancar una pel·lícula amb la mateixa seqüència i pretendre que el missatge funcionarà amb tot el terrabastall que has organitzat al mig. El problema és que Fincher (o la novel·la en què es basa, tant se val) no acaba de decidir si vol que la història sigui un thriller entremaliat o una reflexió profunda sobre el món de la parella. Que no se m'interpreti malament: una pel·lícula pot combinar perfectament entreteniment i reflexió alhora, però per aconseguir-ho a "Perdida" li falta menys sentit de l'excés i més sentit de la metàfora. El mal regust que deixa el final es produeix perquè la història sembla no voler conformar-se a ser el que en realitat és: un magnífic relat que juga amb l'espectador a la manera del Hitchcock de "Perseguit per la mort", sense que calguin més pretensions. La pel·lícula té dues parts clarament diferenciades: una primera en què ens preguntem què ha passat, i una segona en què ja ho sabem i volem saber cap a on portarà tot plegat. L'espectador només pot quedar bocabadat en veure que se li revela el misteri quan queda una hora llarga de pel·lícula (per molt que ja n'hagués intuït la resolució), mentre es pregunta quina serà la proposta un cop s'han ensenyat tan aviat les cartes. A més, mentre gaudeix de la segona part de la història, no té altre remei que reconstruir mentalment algunes de les coses que havia donat per certes i que ara li queda clar que són falses. Tot plegat, molt estimulant. Com també ho és la reflexió en la qual sí que el guió resulta reeixit, que no és altra que la de la dictadura de la imatge que dirigeix el nostre present: no som més que la imatge que projectem sobre els altres, de manera que cal vigilar com serà interpretat cada gest del nostre llenguatge no verbal. Per això és tan encertada l'elecció de Ben Affleck com a protagonista, ja que la seva proverbial inexpressivitat és jutjada amb severitat per una audiència que necessita que manifesti molt més dolor per empatitzar-hi. Hi ha molts altres jocs sobre la identitat dels protagonistes, com ara el personatge que creen els pares de la noia per inventar-se una versió millorada de la vida de la seva filla; jocs que omplen la història de múltiples capes. Són molts, doncs, els estímuls i el plaer que proporciona la pel·lícula, de manera que el millor és oblidar-se de la decepció d'un final insatisfactori (no pas pel què, sinó pel com) i gaudir del seu record.

I diumenge, per acabar de recuperar el bon humor, res millor que recuperar el primer volum de "Kill Bill". Tarantino gaudeix i sap fer gaudir com ningú. Vet aquí una autèntica hora del pati per a qualsevol cinèfil, en una pel·lícula plena de plans seqüència magistrals, de canvis de to, de trapelleries en l'estructura i d'escenes memorables. Se li podrà retreure al cinema de Tarantino la falta de substància, però cada pel·lícula seva és una lliçó de cinema, que al meu entendre amb "Kill Bill" arriba al zenit. Impressionant Uma Thurman, sense la complicitat de la qual aquesta pel·lícula no existiria. I sí, potser al final a Tarantino se li'n va la mà en algunes seqüències de lluita, però la seva elegància estilística és tan gran, les seves eleccions en la banda sonora són tan emblemàtiques, el plaer que proporciona és tan extraordinari que tot se li perdona. Amb ell només et queda exclamar, en espera de tornar a gaudir del segon volum: "Llarga vida al cinema, i a tots aquells que l'estimen i el fan gran!"

Comentaris (3)27-10-2014 23:57:26

Neus, 28-10-2014 07:52:34

Veient "Perdida" vaig gaudir moltíssim, tot i que com tu bé dius, el final no és el que un hauria esperat.
I què dir de "Kill Bill"? Mai m'hauria esperat que m'agradés, i mira, ara ja m'espero la segona part

davidcuencadavidcuenca blog, 28-10-2014 17:28:49

"Perdida" es mira amb plaer encara que potser no doni tot el que promet. "Kill Bill", sencera, és un monument al cinema.

davidcuencadavidcuenca blog, 29-10-2014 21:01:29

Nou article.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: