Pèssim primer quart d'hora del Barça ahir a San Siro. Un equip que aspira a tot, i més a Europa, no pot sortir com ho va fer ahir. Sense intensitat, apàtic i erràtic, i amb una errada infantil dels dos centrals que va regalar el gol al rival. Afortunadament, l'equip va reaccionar, lentament va imposar el seu joc de toc i, de la mà d'un Busquets extraordinari, va anar fent seu el partit. Precisament d'un contraatac producte d'una recuperació de Busquets va arribar l'empat, i probablement s'hauria aconseguit el segon si el xiulet de la mitja part no ho hagués impedit.
El descans va salvar la vida d'un Milan acorralat, i la segona part no va tenir propietari. Cadascú amb el seu estil (el futbol directe del Milan i el de toc i posicional del Barça), tots dos equips van tenir prou ocasions per guanyar, de manera que el resultat d'empat no es pot considerar injust. La possessió en si no és el que et fa més mereixedor del triomf, sinó com jugues les teves cartes. I cada equip va tenir els seus trumfos, que no va saber materialitzar.
De tot plegat en queda una sensació curiosa: després d'haver-nos trencat el cap fa unes setmanes amb la controvèrsia sobre si Martino estava traint l'essència del joc del Barça, ara aquest debat sembla definitivament enterrat. El Barça torna a ser aquell equip que toca i toca, pacient, esperant una oportunitat que no sempre arriba. I això ha portat, si més no a gent del meu entorn entre la qual m'hi incloc, a reflexionar sobre si Martino ha cedit a la pressió mediàtica i pel camí hem perdut alternatives que ens feien ser més imprevisibles. Ara ve el Madrid, i comença a ser necessari un triomf contra un equip gran per tancar els debats i recuperar definitivament la credibilitat i la confiança. I potser, només potser (i dit contra alguns dels meus principis que abans creia inqüestionables), ens aniria bé una miqueta més de Cesc i una mica menys de Xavi.
