Poca cosa a dir del partit del Barça de dissabte. Es va punxar, però més en el resultat que no pas en el joc. L'equip va jugar de manera totalment reconeixible, i el debat sobre el sistema de joc lentament es va evaporant. Fins i tot els pecats (no xutar més des de fora de l'àrea) són els mateixos d'anys anteriors. En qualsevol cas, l'equip va combinar bé al primer toc, va jugar bé entre línies i va tenir una bona mobilitat al davant (amb canvis de posició que la presència d'Iniesta, Neymar i sobretot Cesc en un mateix onze fa que siguin constants). Només va faltar una mica més de rematada i d'encert en els metres finals. Les sensacions no són dolentes, i quedem en espera d'una setmana molt atractiva, amb duels contra el Milan i el Madrid.
Mentre això no arriba, però, allò que més m'estimula els sentits i em fa feliç (al marge de la meva dona, és clar) és el cinema, i més quan es pot gaudir en un escenari immillorable com és el Festival de Sitges. Aquest any ho vam deixar per l'últim dia, en una aposta a cegues per la marató final. I, vistos els resultats, ens plantegem més que seriosament repetir la fórmula, perquè la tria dels organitzadors va ser excel·lent. La nostra marató, concretament la de la tarda al cinema Retiro, va ser una festa cinèfila de molta consideració. Vam gaudir de tres pel·lícules molt interessants, i vam marxar amb recança sense veure les dues últimes perquè es feia tard i l'endemà calia llevar-se d'hora.
La marató es va obrir amb "Lesson of the Evil", un polidíssim exercici d'estil del prolífic director japonès Takashi Miike, al qual aquest any el festival oferia un homenatge (no em vull ni imaginar com devia ser l'ambient del cinema Prado el dissabte al vespre, davant la projecció de la molt extravagant "Audition"). La proposta és bàsicament lúdica, una lliçó de cinema de principi a fi, amb seqüències magistrals com la merescudament aplaudidíssima de l'assassinat al metro. La pel·lícula és fonamentalment això: una macabra hora del pati pensada perquè la gent s'ho passi bé veient patir una colla de col·legials. Però, com qui no vol la cosa, Miike ens deixa pinzellades crítiques sobre una societat malalta, burocratitzada i impersonal, absolutament hipòcrita i depravada. La pel·lícula, després d'un hipnòtic pròleg sobre el passat del protagonista, arrenca amb un subtil dilema ètic que afecta la sala de professors de l'institut on acabarà desenvolupant-se la massacre. Miike sembla plantejar ja d'entrada la relació entre alumnes i professors com una mena de guerra de dos bàndols que no lluiten per l'educació, sinó per veure qui és més llest a l'hora de fotre l'altre. Encara no em puc treure del cap l'escena en què el tutor subratlla el nom dels alumnes que ja han estat eliminats, com si es tractés d'una avaluació mortal...
I, sense temps de recuperar-nos, la següent proposta va aparèixer en pantalla amb un tarannà molt diferent: "Coherence", una pel·lícula petita i amb reeixides pretensions filosòfiques al voltant de les teories de la física quàntica. Una proposta arriscada que, després de deixar clavat l'espectador amb un inici intel·ligent, brillant i molt hàbil, passa a divagar una mica massa enmig del seu propi laberint, però que al final aconsegueix que ens plantegem preguntes al voltant de la nostra identitat: quines decisions han condicionat per sempre una existència que a hores d'ara podria ser ben diferent, i al mateix temps quines coses inherents a nosaltres no aconseguiríem canviar ni en un milió de vides encara que ens hi esforcéssim amb totes les nostres forces? Estimulant, inquietant, fascinant: hi ha algun jo nostre en un món paral·lel vivint tot el que hauria pogut ser i ja mai no serà, per bé o per mal?
Però, en un bon menú degustació, és fonamental el paper de les postres, perquè el que t'endús a casa és per damunt de tot el regust que et deixen. I les postres (per a nosaltres, que malauradament no podíem passar de la tercera pel·lícula) van ser senzillament espectaculars: "Cheap thrills", una pel·lícula amb una mala bava descomunal. Definitivament, volgudament i per damunt de tot necessàriament excessiva, "Cheap thrills" és una metàfora implacable sobre la capacitat dels diners de degradar l'individu fins a límits insospitables. Una fàbula anticapitalista contundent com un cop de puny. La necessitat econòmica pot convertir-nos en monstres desolats i sanguinaris, mentre per als rics no som res més que una joguina que ni tan sols els diverteix.
Fins l'any que ve, Sitges!
