David Cuenca Ros
per en 6 Desembre 2014
1,004 Vistes

En el futbol, i més en el cas del Barça, no tot són els resultats. El Barça ha encadenat en una setmana, amb el parèntesi de l'emocionant partit contra el València, dos desplaçaments a camps de rivals modestos amb un resultat idèntic. Però el 0-4 de dimecres no va deixar les mateixes sensacions que el de Nicòsia. A Xipre l'equip es va mostrar com un bloc compacte, sòlid i efectiu. Va demostrar que sabia com fer mal a un rival molt tancat i no va passar cap mena d'angoixa en defensa. A Osca, en canvi, la història va ser diferent. Es va veure un conjunt que no actuava com a tal, erràtic, desconcertant. El resultat va ser el mateix, és clar, perquè la qualitat en comparació a l'adversari era tanta que la diferència era abismal, i el Barça va tenir l'encert de convertir cada aproximació en un gol (i va demostrar de passada que xutar des de fora de l'àrea no fa cap mal, sinó més aviat tot el contrari). Però això no hauria d'amagar que no és normal que un equip de segona B tingui més ocasions que tu. Alguna cosa no es va fer bé i, sigui la que sigui, cal corregir-la perquè no ens passi contra algú de més entitat. De qualsevol manera, l'alineació va ser tan atípica que en cap cas el partit pot servir per extreure'n cap mena de conclusió, més enllà del fet que alguns jugadors (Ter Segen, Samper i Rakitic) en van sortir reforçats, mentre que d'altres van quedar qui sap si definitivament estigmatitzats (en especial Douglas, tot i que almenys aquest aixeca el cap i mira abans de centrar). Els dos propers partits, un derbi que sempre és un derbi i un enfrontament de màxima exigència i vital importància contra el PSG, ens donaran la mesura real de com estem. I jo m'arrisco i dic que intueixo que, dintre de tot, força bé.

I si, per mi, el Barça és una cita ineludible sigui quina sigui la categoria de la proposta, el mateix em passa amb l'estrena anual de Woody Allen. Hi hem anat avui mateix, dia de l'estrena, i n'hem sortit molt contents. Estic convençut que ara tocarà dir allò que es tracta d'un Allen menor i tot això, però "Màgia a la llum de la lluna" és una bona pel·lícula. Hi notem un Woody Allen murri, com si de mica en mica anés desglossant el seu testament cinematogràfic, perquè en aquesta obra lleugera d'esperit però profunda de fons hi aplega bona part de les seves obsessions a la recerca de la conclusió definitiva. En aquest sentit, destaca especialment la qüestió de la màgia, que ja l'havia atret en anteriors pel·lícules i que deixarà per sempre el seu inoblidable episodi d'"Històries de Nova York". I és que la tensió entre màgia i realisme (els llatinoamericans en dirien realisme màgic) és present en bona part de la seva filmografia, i no pas per casualitat. Allen vol dir-nos que la vida és plena de dolor, però també de màgia. La tensió que proposa aquí entre racionalitat i espiritualitat m'ha fet pensar en la recent "Orígenes", en el que té de tensió eterna i absurda entre ciència i fe, realisme i mite. Se li podrà retreure amb certa raó al novaiorquès un excés d'esquematisme en la construcció de l'argument, però en realitat estem davant d'un mestre a l'hora de convertir una idea abstracta en una trama (d'aquí que sigui tan prolífic). I al final, com sempre, després de donar-hi totes les voltes possibles, ens convida a gaudir de l'estranya existència que ens ha estat donada, encara que sigui des de la consciència que només podem ser mínimament feliços per mitjà de l'autoengany. D'altra manera esdevindríem bojos. Des del seu ateisme eternament desesperat a la recerca del sentit i de l'optimisme, Allen ens convida un cop més a prendre consciència, per bé i per mal, del que Octavio Paz definiria com "el olvidado asombro de estar vivos".

Publicat a: Oci
David Cuenca Ros
A mi tant com això no, però te'n falten moltes de clàssiques que espero que de mica en mica podrem anar veient...
9 Desembre 2014
David Cuenca Ros
Nou article
9 Desembre 2014