Cinc mesos justos. De l'inoblidable 1 d'octubre i el partit que el Barça mai hauria hagut de jugar a l'1 de març d'un partit disputat contra el mateix equip en un vespre de barreja de sensacions, entre la recança per l'escenificació d'una aparent claudicació autonomista al Parlament i l'esperança per un missatge del President legítim que sembla voler confirmar l'aposta per les tres potes que ha de tenir la República: govern per fer front al 155, acció internacional a l'exili i mobilització ciutadana permanent. Un sí però no que manté el desconcert però també la il·lusió intacta.
I comença el partit amb un minut de silenci en homenatge a Quini, jugador que gairebé no recordo però que va marcar el barcelonisme del meu pare, sobretot quan va fer el gol de la victòria en una final de Recopa al Camp Nou en la seva primera visita al santuari barcelonista. Sentint-li-ho explicar, sempre he pensat que el meu pare, que ja simpatitzava amb els colors blaugrana (i els bètics) durant la seva infantesa a Andalusia, aquí es va convertir definitivament a la religió culer amb tota la seva passió. La qual em va ser llegada, de manera que Quini és bastant culpable dels meus sentiments futbolístics.
El partit en si, en principi una pel·lícula vista: el rival que pressiona amunt i el Barça, amb un Ter Stegen magistral superant línies amb les seves mil·limètriques passades i un Messi estel·lar creuant el camp de punta a punta per traslladar la pilota a zona de perill, que de mica en mica va inclinant el camp al seu favor. Messi marca (golàs de falta), i sembla que tornarà a ser un dia a l'oficina.
Però, tot just després del descans, un accident incomprensible (deixem-ho així) complica molt les coses. Valverde fa els canvis adequats (no crec que se li puguin retreure les rotacions inicials) i l'equip ho intenta amb paciència i fe, però no hi ha manera. La lliga s'estreny i el partit de diumenge esdevé encara més important.
En fi, que acabo el dia més aviat trist. Trist per un d'aquells dies aspres a la feina, trist per la incertesa política que (només de moment) ens nega un futur que ens hem guanyat, trist per la mort de Quini, trist pels insults que rebem a tot arreu (cal emetre crits ofensius contra Catalunya només perquè el Barça no llança la pilota a fora després de la lesió d'un rival?) i trist pel resultat de l'equip. Per anar-me'n a dormir una mica millor, intento recordar la lliçó de la magistral pel·lícula de Pixar “Del revés”: la tristesa d'avui pot ser l'alegria de demà.