Quan es juga amb el cap en una altra cosa (és a dir, Londres), pot passar que et compliquis una mica la vida i que acabis demanant l'hora. És una mica el que va passar dissabte a Las Palmas, tot i que la veritat és que l'equip va tornar a donar una bona mostra de solvència, d'aquelles que li permeten anar sumant punts encara que sigui sense brillantor. Cal felicitar Las Palmas, un equip que tot i tenir l'aigua fins al coll no va donar ni una sola puntada i va oferir moments de molt bon futbol. Un equip que estimi la pilota sempre tindrà el meu suport i la meva simpatia, de manera que espero que se salvin en detriment d'altres que no s'ho mereixen tant. Tornant al Barça, es va tornar a imposar la tendència de la temporada: pot de les essències al Camp Nou i granota de fer feina fora de casa. Demà, a Londres, pronostico (i espero no confondre pronòstic amb desig, ni amb consciència de la necessitat) una combinació de totes dues coses, com en les grans ocasions.
En els extres de la pel·lícula "Magical Girl", el seu director reflexiona sobre l'experiència cinematogràfica. Afirma que ens en fotem dels que van sortir corrent en la primera projecció dels germans Lumière perquè es pensaven que els atropellaria el tren, però que de fet l'espectador actual també segueix el joc d'emocionar-se davant l'experiència d'un personatge tot i saber que té davant un actor. Força cosa d'això hi ha a "¡"Ave, César!", la nova marcianada dels germans Coen. Estem davant d'una pel·lícula metalingüística o, si es vol, metacinematogràfica, ja que utilitza el llenguatge cinematogràfic per parlar del mateix codi. Les millors escenes del film són aquelles en què es mostra el rodatge de seqüències i en què es combina el pla general (que mostra el muntatge) amb un pla més proper en què les tramoies desapareixen i que ens provoca una sensació que aquella és en realitat la pel·lícula que estem veient. I a la inversa: en les escenes en què assistim a les peripècies dels personatges fora dels platós, els Coen ens ofereixen sempre alguna sortida de to per recordar-nos que allò tampoc és la realitat: un salt impossible, una cançó típica de musical enmig d'una conversa... I, com a colofó que confirma que tot plegat és una farsa, l'absurd oblit que comet l'actor interpretat per George Clooney en ple clímax discursiu. Tot plegat, amanit amb les habituals inquietuds religioses dels Coen i el goig de veure actors com Clooney parodiant-se un cop més a si mateixos (si jo fos Clooney, em començaria a saber greu que no m'avisessin mai per als seus treballs seriosos) o una Scarlett Johansson encarnant una mena d'Esther Williams grollera, per no parlar de Channing Tatum i el seu numeret musical filogai. La gent mata per treballar amb els Coen, i ells ho aprofiten amb una llibertat creativa envejable. D'acord: la trama té més forats que un colador, i els gags s'allarguen massa i a més són massa intel·lectuals. Ja ho deia un crític de Fotogramas: els Coen fan més gràcia quan no volen fer una comèdia pura. Però no cal jutjar amb severitat aquesta obra menor, aquest divertimento a mig camí entre l'homenatge i la paròdia dels anys daurats de Hollywood, si bé el final de la pel·lícula deixa clar que s'imposa la primera opció. Aquesta vegada, la nostàlgia dels Coen ha derrotat el seu esperit crític.