Ahir, a la sala d'espera del metge, una família parla de futbol. Es refereixen a la selecció espanyola com “nosaltres”. Després, però, també parlen de com els agradaria una selecció catalana, i en un altre moment fan broma sobre el bloc del 155. Simplement no han fet la desconnexió mental completa, i el “nosaltres” és un pronom emprat per inèrcia.
També ahir, sopem en un bar tot mirant l'apassionant Bèlgica-Japó. Ens entusiasmem amb la remuntada final de la selecció belga, descobrim que no som els únics que hi simpatitzem i un home ens pregunta el perquè d'aquesta afició. Li expliquem que hi ha raons futbolístiques (juguen molt bé) però sobretot polítiques. Ens respon amb el tòpic que no s'ha de barrejar política i esport, i repliquem que un mundial de futbol és una barreja de totes dues coses des del moment que es disputa entre nacions i que es comencen els partits amb els diferents himnes territorials.
Avui, tot passejant, sento una conversa a la terrassa d'un bar entre dos homes molt deprimits per l'eliminació de la selecció espanyola. Aquest ja no és un “nosaltres” per inèrcia, sinó un sentiment més profund.
Recapitulem-ho tot plegat. Queda clar que en el futbol hi intervé la política, sobretot en un mundial. I queda clar també que a Catalunya continua havent-hi molta gent que se sent seva la selecció espanyola. I això em porta a pensar que potser aquests dies se n'ha fet un gra massa a internet amb les burles per l'eliminació de La Roja.
Compte: no vull ser hipòcrita. Jo mateix vaig fer salts d'alegria quan em vaig assabentar de l'eliminació, i només el fet de ser a Barcelona i no a casa i no haver pogut veure el partit em va impedir encetar l'ampolla de cava que feia setmanes que tenia guardada a la nevera. Però és que, precisament, penso que potser aquestes celebracions han de ser de caràcter íntim.
Em vaig alegrar de la desfeta de la selecció espanyola, sí. Perquè no puc evitar veure-la com una representació de l'opressió que ens ofega, perquè no em venia de gust tornar a viure l'exhibició de nacionalisme espanyol que es va desencadenar després de Sud-àfrica i, sobretot, perquè m'agrada imaginar els de l'a por ellos i els polítics no nacionalistes enfundats en la seva samarreta de Sergio Ramos ben capcots i enfonsats a la misèria. Però, passada l'eufòria i mirant-ho fredament, no sé si està bé exhibir aquests sentiments amb la càrrega de revengisme que he detectat aquests dies, per molt justificada que estigui. En primer lloc, perquè és un consol ben pobre que no ens ha de resignar a no obtenir la victòria que és autènticament important, que és la de la República Catalana. I, en segon lloc, perquè havíem quedat que aquest procés no el fèiem contra ningú.
Ho sé, i jo mateix me'n faig creus mentre escric aquestes línies: com es pot no aplaudir el patiment, encara que només sigui futbolístic, d'aquells que ens han fet tant de mal? Però aleshores recordo la lliçó que ens va donar Nelson Mandela amb els springboks, tan ben explicada per la pel·lícula “Invictus”: posem-nos a la pell de l'adversari, entenem allò que estima, no siguem com ell i respectem els seus símbols. Tinc amics i familiars, a Catalunya i a Espanya, que s'han entristit per l'eliminació. Que la majoria siguin incapaços de comprendre el meu dolor molt més profund per tot el que està vivint el país no m'ha d'impedir respectar el seu.
Finalment, també perquè crec que sempre és millor anar a favor d'alguna cosa que no pas en contra d'una altra, aquest any he decidit animar una selecció per no haver de tornar-me un seguidor incondicional de tots els rivals d'Espanya (a la Rússia de Putin ja la poden eliminar quan vulguin). Els meus colors en aquest mundial són els de Bèlgica, seu de la República Catalana a l'exili. Això no treu, insisteixo, la meva satisfacció i alleujament per l'eliminació d'Espanya. Només dic que no cal exhibir-la (en parlo aquí per reflexionar-hi). Perquè aquest ha de ser el país de tothom. Potser hi dono massa importància i tot plegat és tan inofensiu com burlar-se de les derrotes del Madrid, però crec que en un moment tan delicat tot suma. I no estic parlant de collonades com això d'eixamplar la base, sinó de respecte i convivència. De saber ser més generosos del que s'és amb nosaltres.
PD: Ja que parlem de símbols, n'estic fins als nassos de la cantarella que els que portem el llaç groc perseguim els que no en porten. Des de sempre, l'afició del nacionalisme espanyol ha estat projectar en nosaltres els seus defectes (supremacisme, victimisme, adoctrinament, manipulació, pensament únic...). Però és que això és el súmmum. Suposant que anés amb la nostra naturalesa això de coaccionar qui no pensa com nosaltres (cree el ladrón que todos son de su condición), és que és físicament impossible: si algú no porta el llaç pot ser per mil raons. Perquè ja li sembla bé que hi hagi presos polítics, però també per mandra, per desinterès, per creure que no aporta res a la causa... No hi ha manera humana de saber com pensa qui no porta el llaç. En canvi, què pensem els que el portem és obvi, si més no pel que fa als presos polítics. Així doncs, de casos contraris sí que n'hi pot haver i malauradament n'hi ha: agressions i increpacions a gent que en porta. I el respecte que demano per tothom m'agradaria poder-lo rebre jo també. Si no és demanar massa.