Normalment sempre m'espero al dilluns a escriure la crònica del partit de lliga del cap de setmana. Així deixo reposar una mica les sensacions i les emocions, i intento fer una anàlisi més freda i objectiva de la situació. Però avui, sincerament, no em ve de gust esperar-me. Perquè vull oblidar aquest partit tan aviat com sigui possible, que ja costarà prou amb una setmana sense partit de l'equip fins diumenge que ve. Tots aquells que li tenen ganes, de dins o de fora, tindran molts dies per clavar les urpes sense pietat. I tots aquells que ens hem fet un tip de defensar-lo i d'intentar creure-hi tindrem massa dies perquè ens envaeixin tots els dubtes i totes les pors del món. Ara mateix, com a bon culer que sóc, ho veig tot negre i em veig venir una temporada en blanc, quan fa quatre dies era moderadament optimista. Però és que això d'avui no té perdó. No té nom.
Parlem de plantejaments. Que Martino vulgui continuar fent rotacions encara que ara vinguin unes setmanes menys carregades es pot arribar a entendre. L'alineació d'avui s'explicaria més per d'on veníem que pel que venia després, i es podia considerar raonable deixar descansar jugadors que van fer un gran esforç dimarts i donar entrada a d'altres de més frescos físicament i mentalment. Que Song jugui en la mateixa alineació que Busquets, per molt que la majoria ho consideri una aberració, em continua semblant defensable (malgrat que el partit d'avui em deixi sense arguments). Que passéssim de jugar a Manchester o a Anoeta mateix amb quatre tocadors a deixar de cop i volta Iniesta sol com un mussol en la creació ja seria més discutible. Però veure que de la manera com has pensat el partit els jugadors no saben allà on naveguen i no s'assabenten de la pel·lícula i no fer absolutament res per capgirar la situació, això ja és de jutjat de guàrdia. Martino té tot el meu respecte i tot el meu reconeixement, però avui s'ha equivocat greument i estic convençut que ell ho sap.
Però parlem també d'actitud. L'últim dia escrivia que potser ja no som els millors, però que podem guanyar qualsevol si treballem a consciència per minimitzar les nostres mancances. I així va succeir a Manchester. Quatre dies després, però, incomprensiblement l'equip ha jugat amb una desídia espantosa, i només Pedro se salva perquè m'ha semblat l'únic amb sang a les venes, l'únic que hi ha posat una punta d'orgull i d'esforç. Hi ha jugadors, sobretot determinat defensa central, que només donen el màxim a les grans cites. I amb aquesta actitud no es mereixen portar aquesta samarreta. Ho sento, però ho veig així, i això va per tots: no pots sortir al camp a passejar-te quan t'estàs jugant la lliga cada cap de setmana.
En fi, per dialogar amb els meus propis articles, que és el mateix que fer-ho amb les meves contradiccions, que és el mateix que fer-ho amb les del Barça, acabaré dient que tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 0. I no és resultadisme, és la realitat.