Doncs, sí. Vaig poder veure el partit. Només en un país de pandereta es pot muntar un xou com el d'aquests dies a propòsit dels drets de retransmissió. És clar que no cal patir: el més probable és que d'aquí a dues setmanes la qüestió quedi resolta, perquè s'hi veuran implicats els seguidors d'un equip que talla molt més el bacallà. Entre això i el fet que l'equip cada dia surti a jugar amb una samarreta diferent (tot i que la d'ahir era prou maca), et fan venir ganes d'engegar a fer punyetes els totpoderosos que dominen aquest negoci i que l'allunyen de l'espectacle preciós que pot ser quan es limita als protagonistes dels noranta minuts en el terreny de joc.
Però parlem de futbol. Certament, el d'ahir no va ser un partit gaire lluït per part del Barça. No se sabia ben bé què, però faltava alguna cosa. D'una banda, l'equip trigava un món a construir jugada des del darrere, per un abús de conducció i per falta de mobilitat al davant. Per l'altra, un cop es creuava el mig del camp tot s'accelerava massa i faltava paciència. Partit molt fluix del mig del camp i un munt de pilotes que no anaven enlloc. És clar que, com que l'equip no combinava ni arriscava, tenia el partit controlat perquè la Roma tampoc tenia l'oportunitat de jugar a la contra. El partit es movia en un terreny pla, fins que dues jugades antagòniques en deu minuts van canviar-ho tot: poques vegades dos gols han exemplificat tan clarament la diferència de joc entre el Barça i la resta: el Barça, entrant literalment fins a la línia de gol; el rival, en canvi, marcant des del mig del camp. Així són les coses, per bé i per mal.
A la segona part, semblava que el Barça sortia amb un altre aire, però va ser un miratge. Fins que Luis Enrique va voler fer un pas endavant fent entrar Rafinha per Rakitic. Sobre el paper era un canvi natural que no canviava res, però Rakitic estava fos i Rafinha és dels que van de cara a barraca. Però just al cap d'un minut, Rafinha va caure lesionat greument per una entrada criminal (daltabaix per a ell i per a l'equip, que sense ell veurà molt limitades les possibilitats de rotacions fins que puguin entrar els nous fitxatges). Va ser aquí quan la banqueta va prendre una decisió discutible: donar entrada a Mascherano. El més adient potser hauria estat fer entrar Adriano i avançar Sergi Roberto fins a la posició d'interior, però en comptes d'això Luis Enrique va preferir assegurar-se com a mínim l'empat posant en solfa un mig del camp molt més rocós. Resultat: pràcticament no va passar res més (tampoc és que fins llavors haguessin passat gaires coses), i el partit va anar morint lentament en el no-res. No és que el Barça no ho intentés, i en va tenir alguna de molt clara, però el joc ofensiu es va veure massa limitat. Tot i així, ja se sap que cadascú porta un entrenador dins seu, i Luis Enrique sap per què ho va fer: probablement va pensar, no sense raó, que tal com s'havien posat les coses calia garantir com a mínim no perdre, més per no donar tres punts al rival que pel fet de sumar o deixar de sumar el teu punt. I això, en una lligueta tan curta i jugant fora de casa, és raonable. Una altra cosa és que com a aficionat a mi m'agradi que l'equip sigui sempre ambiciós, i ahir el regust que em va quedar va ser que potser no valia la pena haver fet tants esforços ni haver-se preocupat tant per veure el que finalment vam acabar veient.