Estic preocupat. En pocs dies he descobert que sóc d'una manera que no m'esperava. Per una banda, es veu que algunes de les meves opinions sobre el procés independentista (que la independència és la prioritat absoluta, que ha de ser transversal, que la gestió social ja la decidirem després i que Mas és un actiu important per al procés) em converteixen en un membre d'un lobby terrible anomenat Camamilla Party, cosa que pel que sembla vol dir que el meu pensament és el propi de la típica tieta benestant. Caram! I, quan encara m'estava refent del xoc, ara llegeixo que els que defensem que al Barça ara mateix l'única cosa que se li pot demanar és que sobrevisqui som gent rància i resultadista. Vaja, que pel que sembla només hi deu haver una manera correcta de ser independentista o barcelonista, segons tots aquells que posseeixen la veritat absoluta.
De la primera qüestió prefereixo ni parlar-ne, perquè continuo pensant que si justament l'independentisme ha arribat fins aquí és perquè reuneix sensibilitats molt diferents i em nego a contribuir al fet que això generi divisió en lloc de riquesa. Només vull deixar dit que em sembla que aquells que creuen que la seva posició és l'única vàlida desvirtuen la transversalitat del procés. No estic dient que no tinguin dret a discrepar de mi i a defensar la seva posició, al contrari. Només dic que no cal que m'insultin des de determinades tribunes, i demano que sumin i que no restin. I, deixant clar que no sóc de dretes i que he patit les retallades de CiU com el que més, els recomano que revisin la pel·lícula "Terra i llibertat", de Ken Loach, per recordar que una vegada es va perdre una guerra per perdre de vista l'objectiu principal en favor de fer una pretesa revolució.
Pel que fa al Barça... Home, qualsevol que revisi els meus articles trobarà el contrari d'un resultadista. En més d'un cas he qüestionat l'actuació de l'equip tot i haver guanyat, i també a vegades l'he defensat en la derrota. Depèn, justament perquè l'important per mi és com es juga. I sóc el primer que troba ridícul que el que avui es considera un desastre a Sevilla podria estar-se considerant una gran actuació si la piloteta no hagués decidit enamorar-se dels pals de la porteria de Sergio Rico. Només és que penso que el llistó d'exigència ara mateix és massa alt, gairebé sobrehumà, i que cal tenir present la situació de precarietat d'efectius actual. I això no és conformisme ni resultadisme. És realisme i, si es vol, pragmatisme. Consciència del context, simplement.
Això no vol dir que m'agradin algunes coses que estic veient i que no em convencen. Alves s'hauria de fer mirar fins a quin punt està malament perquè Luis Enrique prefereixi apostar per Sergi Roberto al lateral tot i les nombroses baixes al mig del camp. Perquè això obliga a desubicar Busquets, a exposar Mascherano i a donar entrada a una inutilitat (amb perdó) com Mathieu. I el pitjor de tot és que això deixa un mig del camp amb poquíssima capacitat per a la pausa i per a la creació. I és d'això que plora la criatura i on coincideixo amb els crítics: una cosa és reconèixer que l'equip ara té el que té i una altra de molt diferent acceptar la progressiva desaparició de la nostra manera tradicional d'entendre el joc. Una cosa és interpretar els moments adequats per fer un joc directe i aprofitar la velocitat i la capacitat en espais dels nostres puntes, i una altra ser incapaços de trenar ni una sola jugada amb cara i ulls des de la zona de creació. Perquè llavors passa que les ocasions no entren per mala sort, però segurament si les jugades haguessin estat més elaborades les possibilitats d'èxit també haurien estat més altes. El que em tranquil·litza és que, sentint Luis Enrique, sembla clar que aquesta és una situació temporal i no l'objectiu.
El Barça no es mereixia perdre dissabte. Va tenir més ocasions que el rival. Però mai va tenir el control del joc (excepte quan el Sevilla es va espantar amb el 2-1), que és el que cal demanar. Ara bé, mentre lluiti i s'esforci, em tindrà al seu costat. Que em diguin resultadista si ho volen, però ho continuo pensant després de perdre. El Barça és aquell noi popular de l'institut amb qui tothom vol que el relacionin, però que quan li van mal dades s'adona dels pocs amics que té de veritat. Els de sempre en reneguen quan és al fang, i si convé s'apuntaran al carro de l'èxit quan passi el sotrac i seran més culers que ningú. Jo, com els amics de veritat, ja hi sóc ara. A les verdes i a les madures.