El Barça ha començat aquesta temporada exactament de la mateixa manera que va acabar l'anterior: guanyant 0-2 el Sevilla. I també pel que fa a l'estil de partit: resisitint com bonament podia la pressió rival a tot el camp i esperant el desgast dels andalusos per acabar fent mal.
Va ser d'aquells partits de manual: el rival et pressiona amunt perquè no vol que pensis i vol fer-te mal en la sortida, i tu has de serrar les dents i carregar-te de paciència tot esperant que l'adversari es desgasti i pagui l'esforç físic (i més a aquestes alçades de temporada) en la segona part. I el Barça ho va fer perfecte. Va patir el just i necessari (la defensa va funcionar com un rellotge i el Sevilla no va tenir ocasions), i a la segona part va aprofitar els espais que el cansament i el plantejament agosarat dels andalusos van provocar per sentenciar amb dues bones jugades i una dosi alta d'efectivitat. El Sevilla només es va salvar de la desfeta absoluta perquè té un porteràs en l'un contra un.
Va faltar brillantor, difícilment exigible a mitjans d'agost, però em va agradar molt aquesta versió seriosa i competitiva del Barça. Els nous que van poder debutar, Denis (quin talent!) i Digne, van deixar molt bones sensacions. Fa l'efecte que la distància entre titulars i suplents s'ha reduït, i aquesta era l'única manera de millorar aquesta plantilla. Demà hauria de caure el primer títol d'una altra temporada d'èxits. Que així sigui!