La il·lusió hi ha estat sempre. Amb algunes decepcions importants (algun jugador que va abandonar el vaixell perquè no creia en el projecte o en el paper que havia de jugar-hi) ens vam posar a caminar i, malgrat tot, la cosa feia prou bona pinta. El col·lectiu es veia ben liderat, i el sentit d'equip que s'anava demostrant feia tenir esperances. Un mal dia, però, a Madrid ens van passar per sobre. A la capital del regne es van pensar que ens havien sotmès i auguraven una llarga etapa de bonança alimentada amb la nostra frustració. Però vet aquí que ens vam alçar, ens vam recuperar i vam plantar cara. Sempre apostant pel joc net i sobretot per un joc vistós, alegre, pulcre. I els triomfs van anar arribant i la confiança va tornar. Fins i tot a Europa, on no semblava que tinguéssim credibilitat, vam aconseguir arrencar un triomf contundent i segurament inesperat davant d'un conjunt amb fama d'hermètic.
I així han anat passant els dies, i ara (ajudats per ensopegades sonades de l'etern rival) ens sentim amb confiança malgrat que sabem que això és molt llarg i som conscients de la magnitud del repte. De fet, en les últimes actuacions ens hem mostrat un pèl menys brillants i ens han aparegut alguns dubtes. El rival no ho posa fàcil: redueix els espais i fa que no puguem desplegar el joc que ens agradaria. Però, tot i que fa la sensació que hem d'acabar demanant l'hora, de moment ens n'anem sortint. Hi ajuda molt que darrerament els adversaris es fan molts gols en pròpia porta. De moment anem guanyant, i ara només falta arrodonir-ho amb una bona victòria diumenge per estar preparats i tranquils a l'hora d'afrontar els dies posteriors, en què la competició s'aturarà i haurem d'aguantar la respiració i esperar.
Aquesta és la crònica de les últimes setmanes, no cal dir que en clau estrictament futbolística.