login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Sporting 0 - Barça 5; i cinema: "Captain Fantastic" i "Criadas y señoras"

Sí, d'acord, aquesta vegada donaré la raó als crítics: com que el resultat va ser força enganyós, no em fa res reconèixer que dissabte el Barça no va fer un bon partit. Quan les coses són, cal dir-ho també, sempre des d'una intenció constructiva. És evident que el Barça va guanyar (i golejar) perquè té més talent. Però també ho és que dissabte no va jugar absolutament a res. A la primera part almenys es va comportar com un equip: l'actitud era correcta però el joc no acompanyava. Bàsicament perquè el perfil dels interiors (Turan i Gomes) no era de control i perquè la sortida de pilota des de l'esquerra, amb Mathieu i Digne, era molt més deficient que des de la dreta, amb Piqué i Roberto. Tot plegat va provocar un joc desordenat, sense sentit, sense ordre ni concert. Però ha quedat dit: el Barça té més talent, i en un parell de flaixos Suárez i Rafinha ja havien posat el 0-2. El que ja em va molestar més va ser la segona part: entre el 0-2 i el 0-3 el Barça no va tenir joc però tampoc actitud. Incomprensiblement, en comptes d'aprofitar el cansament de l'Sporting per sentenciar o com a mínim per adormir el partit amb la possessió, no va fer ni una cosa ni l'altra i a estones es va deixar acular. Mai va passar angúnies, però no va tenir l'autoritat mínimament exigible. A partir del 0-3 i amb l'Sporting (merescudament) amb un jugador menys, evidentment, el Barça es va agradar i es va deixar anar. En fi, com que el joc col·lectiu no va donar per gaire, es poden destacar algunes qüestions individuals: la qualitat de Sergi Roberto com a lateral dret comença a ser escandalosa, Digne és una digna alternativa (perdó pel lamentable i involuntari joc de paraules) de Jordi Alba i en millora les prestacions defensives, Gomes compleix però s'hauria de deixar anar una mica, Denis confirma un talent que podria explotar amb més continuïtat, i Neymar va millorar molt en el seu compromís en tasques defensives. Un avorrit dia més a l'oficina, però que deixa espurnes per a l'optimisme malgrat el tedi.

Espolsant-nos de sobre encara algun badall, fem cap al cinema per veure “Captain Fantastic”. Afortunadament, les males sensacions del tràiler promocional s'esvaeixen de seguida: lluny del cert aire de telefilm que transmetia (malgrat la insistència d'alguns crítics a focalitzar-ho en el tema, jo crec que el que diferencia una pel·lícula d'un telefilm és el to), “Captain Fantastic” és una entretingudíssima reflexió sobre el xoc d'ideologies i l'educació de la infància. El protagonista, el senyor Cash, educa els seus fills al marge de l'escola i de la civilització, convençut que la suma de cultura i contacte amb la natura els allunyarà de les perversions de la societat de consum. En una escena per mi clau, el pare demana una reflexió a una de les seves filles sobre “Lolita”, el llibre de Nabokov. La noia expressa sentiments contradictoris: el protagonista de la novel·la té relacions amb una menor, però també l'estima... Odia i admira el personatge alhora, diu. I dic que l'escena és clau perquè és el que et passa com a espectador amb el protagonista del film: la pel·lícula pren clarament partit per ell, però manifesta dubtes. A mi, personalment, aquesta mena de persones de pensament alternatiu també m'han provocat sempre sensacions enfrontades: sento simpatia per moltes de les coses que pensen, però em molesta el seu sentiment de superioritat moral. Exactament com em passa amb el protagonista (i que consti que també em molesta el sentiment de superioritat moral dels conservadors: no suporto l'avi dels nens!). Hi ha moments que la història està a punt de descarrilar, i potser peca de certa tendència a l'americanada a l'estil de (la per altra banda molt lúcida) “Pequeña Miss Sunshine”, però al final el guió sap tancar l'atzucac amb un final estrany, que sembla suggerir una mena d'in media virtus. Segurament es tracta d'això: de canviar el món de mica en mica, amb petits gestos, sense grandiloqüències dogmàtiques impossibles. Tenim una nova generació al davant, que és sempre una nova oportunitat: eduquem-la bé, guiem-la, enfrontem-la amb el món real i no la posem en una bombolla, però convertim-la també en una generació de ciutadans amb sentit crític, lliures, capaços de pensar per si mateixos. Revoltem-nos contra la tendència de l'administració a voler-los convertir en simples màquines de produir. En això té tota la meva simpatia, senyor Cash.

Perquè el món no es canvia amb grans proclames, sinó amb petites revoltes. Com la de la protagonista de la sensible (que no sensiblera) “Criadas y señoras”, encarnada per la sempre deliciosa Emma Stone. El gran encert d'aquesta pel·lícula de denúncia de les lleis racials i actituds racistes (pel que sembla, encara latents) als EUA és que no és pamfletària. Perquè sap transmetre de manera molt subtil que aquí les víctimes són les criades, però també les senyores, presoneres de l'educació patriarcal i de les convencions socials. Pel·lícula intel·ligent, que guarda i dosifica bé les seves cartes amagades, “Criadas y señoras” segur que agradaria al “Captain Fantastic”. Segur que ja l'ha recomanat a les seves filles, si ha acceptat tenir electricitat i DVD.

Comentaris (1)26-09-2016 22:34:53

davidcuencadavidcuenca blog, 30-09-2016 01:29:58

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: