login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Tottenham 2 - Barça 4

A veure com ho explico sense semblar avantatgista o resultadista. Però el cas és que, just quan ja m'havia rendit i començava a renegar definitivament de Valverde com un entrenador que no m'agrada ni m'il·lusiona, avui m'hi he mig reconciliat. I ha estat ja des de l'alineació. Perquè esperava que avancés la posició de Coutinho i posés un migcampista més en detriment de Dembélé, per dues raons: perquè a Anglaterra els rivals sempre pressionen fort i perquè l'equip s'havia mostrat massa feble defensivament i calia fer-lo més compacte. Però la sorpresa agradable ha estat veure que el quart migcampista escollit ha estat Arthur, i no Vidal. I no ho dic per carregar contra el xilè, que m'ha esvaït força dubtes en els minuts que ha tingut, sinó perquè m'ha agradat que l'escollit tingués un perfil creatiu i no defensiu. L'encert s'ha vist reflectit en el joc, i el Barça s'ha exhibit en molts moments del partit. Es pot ben dir que ha estat de moment el millor partit de la temporada. Només al final Valverde m'ha fet arrufar una mica el nas quan precisament Arturo ha entrat per Arthur, ja que a mi em semblava que en aquells moments el que necessitava el Barça era defensar-se amb la pilota. Però potser havia arribat a la conclusió que ja no hi havia manera de tenir-la i necessitava algú fresc que fes d'escombra.

El partit ha estat brillant, tot i que no complet. Perquè, malauradament, les febleses defensives no han desaparegut. En el primer gol encaixat es pot apel·lar a la mala sort, ja que encara ens estàvem lamentant del segon pal de Messi (comença a ser un fenomen paranormal) quan ens hem trobat amb una bona maniobra de Kane al fons de la xarxa (tot i que també és cert que potser havíem accelerat un pèl innecessàriament el partit). Però el segon sí que m'ha fet enfadar, perquè és una mostra de la facilitat que tenim per complicar-nos la vida de manera absurda per un excés d'autocomplaença. Sigui com sigui, els culers som una mena de masoquistes que no sabem entendre el plaer sense el patiment, de manera que avui hem gaudit molt. I res de menysprear aquesta gran victòria per les baixes del Tottenham, ja que tot i així segur que és molt millor equip que el Leganés o (no me'n puc estar) el CSKA de Moscou. Creix la llegenda al voltant de la priorització de la Champions, i una cosa queda clara: Wembley serà sempre nostre.

PD: avui el portaveu del PP en el debat de política general del Parlament de Catalunya ha fet un raonament tan sofisticat que no em puc estar de comentar-lo. Diu que Torra s'assembla molt més a ell que no pas a un saltador de perxa noruec, i que per tant el president és tan españolazo com ell. No tinc paraules. T'ho posaré fàcil, tros d'ase: per les meves venes hi corre sang andalusa, i n'estic molt orgullós. Perquè és la sang de les classes humils que van haver de marxar per construir un futur millor per culpa dels señoritos, que segurament siguin els teus avantpassats. Però no sóc espanyol, perquè a mi no em dóna la gana i perquè no accepto la concepció monolítica i granítica que té el nacionalisme espanyol sobre la seva identitat. I després som nosaltres els que digueu que anem pel món parlant d'etnicisme i ADN...

Comentaris (1)04-10-2018 00:26:42

davidcuencadavidcuenca blog, 08-10-2018 23:35:30

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: