Avui és d'aquells dies que representa que, després d'empatar un partit que tenies guanyat, tocaria estar emprenyat i anar-te'n al llit sense sopar. Emprenyat perquè l'equip ha desaprofitat ocasions increïbles. Emprenyat perquè la primera part ha estat extraordinària i el premi final és injust i insuficient. Emprenyat perquè no s'ha tancat el partit i s'ha caigut en la temptació d'un final de cercavila que no ens convenia gens ni mica.
Però res més lluny de la realitat. No és qüestió d'autocomplaença (vade retro!), però sí de veure-hi més enllà de l'amargor d'un resultat. Hem fallat ocasions perquè les hem tingut. Preocupació zero, perquè les sensacions en el joc són immillorables. Bon regust perquè és preferible pecar d'ambició (una recerca un pèl massa arriscada del segon) que de conformisme.
L'emprenyada no te l'ha tret ningú, cert. Però t'ha durat deu minuts: des del gol del València fins als cinc minuts que has necessitat per treure't la cara de ximple que t'ha quedat al final del partit. Després, optimisme i convenciment que aquest resultat més aviat servirà d'estímul i de petit toc d'atenció. Gairebé satisfacció de comprovar que els teus jugadors són mortals i que encara et poden permetre experimentar el plaer del patiment. I te'n vas a dormir sense sopar, però perquè has fet un dinar de traca i a sobre has picat a la mitja part. Per cap altre motiu.
