login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: València 2 - Barça 3; i cinema: "Después de nosotros" i "Elle"

Fa poc vaig explicar als meus alumnes les principals característiques d'una bona narració. Els vaig parlar de la versemblança, la creació d'expectatives i els cops d'efecte. La versemblança no implica una acció realista, sinó que consisteix a ser coherent amb el món que has proposat. La creació d'expectatives és el mecanisme que manté en tensió el receptor. I els cops d'efecte són aquells girs de guió que trenquen les expectatives i que impacten.

Poca versemblança va tenir el València-Barça d'aquest dissabte. Segurament una de les coses que fa que el futbol sigui un esport tan especial és que sovint traeix la seva versemblança. En la majoria d'esports, quan algú és molt superior a l'altre s'acaba imposant sense cap problema. En futbol, com que tot depèn del gol, no pas sempre. Les expectatives creades durant la primera part convidaven a pensar en una victòria treballada però relativament còmoda del Barça, que havia controlat completament el joc i havia disposat de moltes ocasions. A la segona part, però, tot va canviar: sortida tova del Barça i, en un tres i no res, 2-1 i a remar amb el corrent en contra. L'equip es va refer i va empatar, i Luis Enrique va tornar a buscar el seu intervencionisme tàctic: va fer entrar Denis, el va ancorar a la banda dreta i va buscar la superioritat en zona ofensiva. El partit es va convertir en una cercavila en què el més agraït van ser les ganes de tots dos equips de guanyar. I quan s'entrellucava l'empat... el cop d'efecte: penal a favor del Barça en l'últim segon, que Messi transforma amb suspens. El cardiòleg que no tinc no opinaria el mateix, però que bé que em va anar tornar a vibrar amb el Barça com feia temps que no feia, amb aquesta combinació tan seva de qualitat (primera part) i orgull!

Diumenge, de manera inesperada, acabem anant al cinema, i ens marquem una sessió doble que ens reconcilia amb el cinema francòfon. “Totes les famílies felices s'assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera.” Així comença “Anna Karenina”, però la belga “Después de nosotros” (traducció horrorosa de l'original “L'économie du couple”) sembla voler desmentir-ho. “Después de nosotros” és una pel·lícula de tesi, segons la qual les parelles actuals es trenquen perquè no saben transformar el desig inicial en complicitat i sobretot per la contaminació que hi generen els aspectes econòmics. Pel·lícula senzilla i elegant, emotiva però no sentimentalista, es veu amb autèntic plaer fins que incomprensiblement decideix cloure's traint-se a si mateixa, abandonant la seva ferma aposta formal i recorrent a un innecessari cop d'efecte dramàtic. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta notable cinta és realista, però no versemblant.

“Per norma general no m'agrada que m'escandalitzin. I no pas perquè sigui un purità, sinó perquè ho trobo massa immadur i massa fàcil”, diu el narrador protagonista de la novel·la “Nosaltres”, de David Nicholls. Això és exactament el que em passava fins ara amb el cinema de Paul Verhoeven. L'holandès em semblava fins ara un cineasta absolutament sobrevalorat, que buscava la polèmica fàcil amb pel·lícules que en realitat no tenien cap mena de substància. Fins ara. Ja sigui perquè jo he canviat, perquè el seu cinema ha madurat o sobretot perquè el món hipòcrita i políticament correcte actual ho demana a crits, “Elle” m'ha enlluernat i m'ha fet veure amb altres ulls la seva obra. Apostar per una història que suggereix certa condescendència i àdhuc suposada fascinació amb la violació és certament atrevit i provocador, però en aquest cas no pas gratuït ni buit de contingut. Fa gràcia que les pseudofeministes de mirada curta de sempre (vegi's la recent polèmica absurda sobre el cartell del circ Raluy a Girona) posessin el crit al cel en l'estrena de la pel·lícula a França, incapaces d'adonar-se que “Elle” (com, de fet, bona part de la filmografia de Verhoeven) és profundament feminista. La diferència, el que fa definitivament madura i moderna “Elle” per damunt d'obres com ara “Instint bàsic” o “El llibre negre”, és que en aquest cas la protagonista no assolirà el poder simplement amb les seves armes físiques, sinó sobretot amb les intel·lectuals. Impossible seguir sense spoilers: Michèle, meravellosament encarnada per la gran Isabelle Huppert, decideix que ha arribat l'hora de prendre el control. Sap que si denuncia l'agressió serà compadida i victimitzada. I ella no vol la compassió, sinó el poder. La violació actuarà de motor per prendre les regnes de tot el que l'envolta, i Michelle mourà tots els fils fins a aconseguir tenir el control del destí de tots els homes de la seva vida. És ella qui provocarà el final del matrimoni del seu amant. És ella qui proporcionarà una oportunitat laboral al pobre ingenu del seu exmarit. És ella qui dirigirà les passes del seu fill pusil·lànime (de debò ningú és capaç de veure el feminisme que s'amaga en la claríssima subversió dels rols que es desenvolupa en la parella formada pel fill i la jove de Michèle?). Fins i tot és ella qui marcarà el moment de la mort del seu pare amb el seu anunci de visitar-lo a la presó. I, atenció, és ella qui acceptarà ser repetidament violada (?) però a canvi d'establir les condicions sobre el quan, el com i l'on, fent que la víctima del desig pervertit de l'agressor sigui ell mateix, convertit en un titella a les seves mans. I, tot plegat, mentre les dones s'adonen que només es tenen a elles mateixes. Faran bé les feministes de fer una relectura menys superficial de la pel·lícula: no estem davant de la típica fantasia masculina sobre el suposat desig femení del sexe forçat; i el fet que l'agressor sigui l'home amb el comportament més cívic i sensible de tots els que envolten la protagonista quan no es troba sotmès a les exigències de la seva parafília, ben mirat, no es pot pas dir que ens deixi gaire ben parats com a gènere. Vet aquí un cas claríssim de pel·lícula que juga a trencar totalment les expectatives de l'espectador: amb aparença de thriller whodunit, el misteri de la identitat de l'agressor es revela aviat perquè la pel·lícula es manifesti plenament com el gran drama psicològic que en realitat és. Verhoeven crea un món malalt, exagerat, clarament inexistent, però que li permet posar sobre la taula allò que li interessa de les autèntiques misèries humanes. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta excel·lent cinta no és realista, però sí versemblant.

Comentaris (4)25-10-2016 01:37:08

Gerard, 25-10-2016 20:28:59

Hola David!
Es podria fer un estudi de bones/grans pel·lícules deslluïdes per un mal final.
Celebro que haguéssiu trobat un forat per anar a veure "Elle"! Ara ja entenc una mica més el comportament recargolat de Michèle.

davidcuencadavidcuenca blog, 26-10-2016 00:14:24

Hola, Gerard! Ep! És la meva interpretació! Vés a saber...

davidcuencadavidcuenca blog, 02-11-2016 20:31:50

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: