El Barça va acabar empatant ahir un partit que a la mitja part tenia guanyat. El desenllaç va ser molt similar al 2-2 del dia del Dépor: el Barça, malgrat les dificultats en què el posa el rival, s'avança 0-2 amb solvència; aleshores s'alenteix el ritme, Luis Enrique introdueix canvis i de sobte tot es descontrola i el rival reacciona.
Seria fàcil retreure avui a l'equip certa indolència, i fer sang al voltant de la fama que envolta l'entrenador de no tenir bona punteria amb els canvis. Tan fàcil com injust. El ritme pausat de la segona part no era res més que la prolongació del de la primera i de la recerca per part del Barça del partit que més li convenia, basat en la possessió per contrarestar l'empenta local. I les substitucions responien a la lògica clara de treure del mig els jugadors amb targeta, davant l'arbitratge absolutament erràtic (per als dos bàndols) que hi estava havent. Ni tan sols es pot dir que s'estigués pensant en el clàssic, ja que Suárez no va ser substituït malgrat trobar-se a una targeta de complir cicle. És veritat, però, que quan els canvis afecten la rereguarda són més sensibles, i el Vila-real va ser prou hàbil per aprofitar la situació de redistribució de peces i posar-se de ple en el partit.
Tot plegat, res greu. Només reca que el que semblava que seria la jornada de l'impuls definitiu acabés sent un petit pas enrere. Però els números són clars i la lliga continua, de moment, més que controlada.
