Últimament hi està havent molta controvèrsia amb la qüestió de si el castellà ha de ser o no oficial en la futura Catalunya independent. En relació a això, ahir vaig topar a TV3 amb un debat interessantíssim (tot i que potser no del tot aprofundit) sobre el futur de la nostra llengua. I, contràriament al que acostuma a passar amb els debats, aquesta vegada sí que em va servir per acabar de fer-me les meves conclusions al respecte.
Després d'ahir, ho veig clar: al meu entendre, el català i el castellà han de compartir oficialitat en la futura república independent. Algú pot objectar que de moment la cooficialitat ha deixat el català en una situació ben galdosa. Però es perd de vista que de moment la cooficialitat l'ha gestionat Espanya, i que un cop obtinguda la independència la gestionarem nosaltres. En aquest sentit, d'entrada la raó per la qual és aconsellable mantenir l'oficialitat del castellà a Catalunya és ben clara: no podem començar un projecte nou retallant drets a la ciutadania. Catalunya ha de néixer com un projecte engrescador, il·lusionant, i la bel·ligerància cap a una llengua no sembla la manera més intel·ligent de començar. Ara bé, cal deixar clara una qüestió sense complexos: cal no retallar drets, però ha arribat l'hora d'exigir deures. En una Catalunya independent, estarem en situació d'aconseguir que l'oficialitat del català no sigui de fireta sinó efectiva. Tothom que visqui i treballi a Catalunya haurà de tenir l'obligació a la llarga de conèixer el nostre idioma. I això no és ser radical, ni extremista. És ser normal. És actuar com qualsevol país del món. És posar fi a la trampa dels falsos defensors del bilingüisme, que el defensen per practicar el seu monolingüisme castellà militant. Tothom ha de poder expressar-se en castellà quan i on ho desitgi, però ha de garantir que es pugui viure plenament en català en tots els àmbits. S'ha acabat tenir un estat que actuï en contra d'una de les llengües pròpies del seu territori. S'ha acabat haver d'aguantar que et diguin que no t'entenen quan t'expresses en la llengua pròpia de casa teva a casa teva.
Dit això, i deixant ben clar que el castellà s'ha de continuar estudiant a l'escola com a llengua cooficial del nou país i com a enriquiment personal de l'alumnat, hi ha una qüestió que ahir va passar de puntetes i que és fonamental: la independència de Catalunya i l'enfortiment de l'oficialitat de la seva llengua pròpia no garanteixen la supervivència del català. És imprescindible evitar el mecanisme més habitual en casos de bilingüisme: la deformació gradual de la llengua més feble en favor de la més potent. El risc és que el català que es parla al carrer continuï assimilant les fórmules sintàctiques del castellà al ritme vertiginós amb què ho fa ara, fins que la nostra llengua esdevingui un dialecte grotesc de l'espanyola. Caldrà, per tant, potenciar l'ús del català als mitjans de masses i augmentar-ne la difusió; però sobretot caldrà garantir que el model lingüístic transmès sigui adequat. Si en els partits de futbol, per exemple, es continua maltractant la genuïnitat del català com es fa ara, a la nostra llengua li queden quatre dies. Aquest és l'autèntic risc.