Acabo de veure "Gente en sitios", una estranyíssima i per moments lynchiana pel·lícula. La pel·lícula és plena d'episodis desconcertants; alguns de metafòricament brillants, com el de Maribel Verdú i l'estora, que reflecteixen la identitat escindida de la dona actual, que lluita entre la reivindicació feminista i la instintiva necessitat de sentir-se objecte de desig; un altre en què observem la impossibilitat dels mitjans de comunicació de reflectir fidelment la realitat, ja que la seva simple presència la manipula; també un en què notem el benestar d'un personatge pel fet de contactar amb la natura, però que irònicament resulta ser un vídeo observat des d'un telèfon mòbil... I, entremig, un personatge que ensenya la gent a fer activitats quotidianes com ara caminar o beure, en una ocurrència que recorda el Cortázar d'"Historias de cronopios y de famas" (per exemple, el relat "Instrucciones para subir una escalera"): d'entrada, superada la sensació d'absurditat que provoca, et pot fer pensar que en realitat la nostra quotidianitat és plena de gestos d'una gran complexitat física i que requereixen una gran coordinació en els moviments, i que potser fem bé precisament perquè no ens aturem a pensar-hi; però és que, a més, el possible somriure se't queda glaçat quan la pel·lícula culmina fent-nos adonar que hi ha una activitat bàsica que estem desaprenent: dormir com Déu mana.
Moltes vegades faig conya i comento que, quan no se sap interpretar una obra artística, hi ha una frase que et permet quedar sempre bé: "això reflecteix el desconcert de l'home contemporani." Bé, doncs crec que és una bona frase per descriure aquesta pel·lícula, però ara sense bromes. Per mi, aquesta és una pel·lícula sobre la perplexitat. Ho pensava ja abans que un personatge a cavall d'un taxi pronunciés explícitament aquesta paraula. No tinc clar si ens hem de prendre aquest personatge seriosament, ja que parla amb un deix pedant que per una banda sembla paròdic i per l'altra plenament sincer. El personatge en qüestió deia que al cinema ens projectem a nosaltres mateixos per mitjà dels personatges, cosa que crec que em passa sovint, i hi afegia (de fet, amb anterioritat) una sentència que em sembla molt lúcida: la bona gent està perplexa perquè no vol ser una víctima, però tampoc vol que sigui al preu de convertir-se en botxí. Potser aquí es troba la clau del desconcert de l'home contemporani, que no sap com actuar ni entén el que passa al seu voltant, que busca la seva coherència personal en un món en el qual alguns han instal·lat el caos i la buidor moral.
Darrerament, llegint o escoltant les notícies, tinc una gran sensació de perplexitat que crec que em proporciona altra gent perplexa. Hi ha qui posa una cosa en un programa electoral i després castiga els que no voten la contrària. Hi ha qui demana que l'imputin per poder-se defensar, dimiteix com a president d'un club quan veu que efectivament ho faran, i en el seu discurs diu que plega perquè ell i la seva junta són un equip que prenen les decisions junts i que no vol fer-los mal (argument certament incomprensible, perquè això vol dir que la resta de la junta també hauria de respondre de les seves actuacions). Per acabar-ho d'adobar, hi ha el soci que ho ha provocat tot, i que aquest cap de setmana desfullarà la margarida per decidir si es querella també contra altres membres de la junta però que al mateix temps és capaç de plantejar-se fins i tot si retirar la querella que va presentar contra el ja expresident, la qual cosa seria un reconeixement implícit que la legalitat de l'operació que qüestiona li importa un rave i que l'única cosa que volia era fer-lo fora del club... En fi, que a mi em costa molt entendre les coses, que no sempre aconsegueixo ser coherent amb mi mateix, però el que vull dir és que almenys, a diferència d'aquests tres exemplars humans, procuro no molestar gaire mentre lluito contra les meves contradiccions internes i passejo pel món la meva perplexitat.
