El Barça va fer ahir un mal partit. Espès en atac i inestable en defensa, va haver-hi molts moments que no se sabia ben bé què estava fent, i el seu joc va ser volàtil com els globus grocs que tan dignament van reposar uns minuts sobre la gespa del Camp Nou. Tot i així, el resultat final va ser molt bo, perquè va disposar d'un aliat inesperat: els gols en pròpia porta de l'adversari.
Una cosa similar està passant amb el procés. Sempre hem intentat fer-ho bonic, però no sempre hem jugat bé. Hi ha hagut moments (n'hi haurà més) en què no hem tingut un pla definit, hem improvisat i hem comès errades importants. Però la gran sort és que l'adversari no para de fer-se gols en pròpia porta. Com en el partit d'ahir, on no arriba la nostra audàcia hi arriba la malaptesa de l'altre.
Així, en el moment de màxim desconcert i depressió del republicanisme, el règim l'ha vessada de ple. Pensant-se que era més llest que ningú i que tothom li riuria les gràcies, va aprofitar el viatge del President a Finlàndia per tornar a activar l'euroordre, el va espiar, el va seguir, es va esperar que fos a Alemanya perquè estava convençut que era el país més favorable als seus interessos i el va fer detenir. Per entretenir l'espera, va decidir detenir una persona reclamada fa temps per la justícia suïssa, a veure si hi havia un intercanvi de favors i li tornaven Anna Gabriel i Marta Rovira.
Tot, absolutament tot, li ha esclatat a la cara aquest memorable 5 d'abril que ens ha portat una felicitat com no la sentíem des del 27 d'octubre. Després de l'hivern sempre arriba la primavera: Suïssa l'acusa de mentir sobre la data de petició d'extradició del seu fugitiu i la policia espanyola ho acaba reconeixent, Bèlgica deixa en llibertat els consellers exiliats i anuncia una investigació per espionatge il·legal del cotxe del President... I, sobretot, sobretot, la justícia alemanya desmunta la farsa del relat de violència i considera literalment inacceptable l'extradició per rebel·lió. El gol en pròpia porta és tan descomunal com el de De Rossi ahir: passi el que passi, el règim ha perdut. Si no extradeixen el President, es queden sense trofeu. Si l'acaben extradint per malversació (acusació que tampoc s'aguanta per enlloc: el mateix govern espanyol no ha pogut provar que l'executiu català es gastés ni un euro en el referèndum després de més de cinc mesos d'ocupació il·legítima de la Generalitat), només podran jutjar el President per aquest delicte, i no tindrà cap sentit que jutgin els seus inferiors per presumptes delictes més greus.
Me la jugo, però ho diré: encara no en som conscients, però els llibres d'història recolliran el dia d'avui com el punt d'inflexió que va començar a significar el triomf definitiu de la República. La lluita no s'ha acabat, vindran altres cops durs (sense anar més lluny, l'animalada que han fet avui amb un home que en qualsevol país normal seria considerat un heroi) i els nostres polítics segur que encara faran alguna ximpleria més. Però avui hem encetat la primera ampolla de cava de les moltes que han de venir.
El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor (John Berger)