Com que vaig seguir el partit d'aquella manera, costa fer comentaris precisos. Però, espigolant imatges d'aquí i d'allà, arribo a algunes conclusions. Algunes, de molt puntuals i gairebé anecdòtiques, com ara que Mascherano està perdonat per les seves errades contra el Dépor perquè va tornar a estar encertadíssim al tall, que Piqué té desconnexions alarmants o que Alves darrerament torna a fer de les seves. Però el partit és important per al grup per la rellevància de les baixes dels seus dos jugadors més desequilibrants: Messi i Neymar.
En efecte, si el 0-4 del Bernabéu va servir perquè aquest equip immens demostrés al món que no tot era Messi, ahir el conjunt es va tornar a reivindicar per dir ben fort que no tot és el trident. Compte: no és un menyspreu cap als tresors que tenim a la davantera, sinó la constatació que si aquests tres monstres es llueixen partit rere partit també és perquè hi ha una estructura sòlida que els envolta (Luis Enrique dixit). Perquè d'acord: ens quedava Suárez, i ell solet va acabar menjant-se l'atapeïda defensa xinesa per esmorzar, però tots sabem que el fort de l'uruguaià no és el desequilibri en l'un contra un, sinó la seva capacitat per convertir en or tot el que li arriba. I el perill era que sense els altres dos no li arribés res. Però Iniesta tenia clar que això no passaria, i va fer un partit magistral. I estava ben escortat al mig del camp i a la defensa. I fins i tot Munir va participar bé i no va desentonar. D'acord també: en alguns fases la circulació va ser massa lenta, i hi havia tants jugadors xinesos penjats del travesser que semblava l'acudit de la cabina telefònica; però per sort tenim jugadors com Rakitic als quals no els cauen els anells per xutar des de fora de l'àrea: com contra el Dépor el croat va interpretar molt bé que si el rival et deixa espai perquè està més preocupat d'interceptar la passada que de res més, has d'aprofitar l'opció que et dóna d'armar la cama. A partir d'aquí, en el rebuig, aparició del caçador uruguaià i tot bufar i fer ampolles. En espera d'una final apassionant contra el River, que no podré veure per culpa d'un deure ciutadà vers un estat que no sento com a propi; i que ha de servir perquè se'ns reconegui amb una copa oficial com el que ja sabem que som. Som-hi!
