login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

La imbatibilitat

Després d'un partit esperpèntic (per molta reacció d'orgull que hi hagués al final i per molt positiva que fos la imatge de Coutinho recollint els galons de Messi), el Barça va llençar a les escombraries la seva imbatibilitat. D'aquesta manera, el que havia de ser una lliga excelsa i històrica passarà a ser una lliga més amb els números a la mà, perquè no s'acostarà ni de broma als 100 punts de Tito Vilanova. Però de fet és igual: en una competició de llarg recorregut, les derrotes parcials no tenen importància si no t'impedeixen acabar aixecant el trofeu.

Amb el republicanisme passa una cosa semblant: de la mateixa manera que al final els números demostraran que no és que el Barça hagi fet una lliga excepcional sinó que els rivals han estat molt per sota, nosaltres ens n'acabarem sortint no pas per brillants sinó perquè l'adversari és encara més burro que nosaltres.

Perquè, pensem-hi bé: d'entrada, es podia considerar una bona notícia la investidura de Quim Torra com a nou president de la Generalitat? Doncs no sabria què dir: no s'acosta ni de lluny a allò que vam votar (l'exigència de la restitució del govern il·legalment destituït el 27 d'octubre), i a ulls internacionals (que és on juguem la batalla) es podia veure com un retorn a la normalitat i la superació de la crisi catalana, amb una degradació de la figura clau de Puigdemont. Però aquests darrers dies hi ha dues coses que m'han animat molt: l'actitud de la CUP i l'actitud de l'oposició (aquesta darrera, absolutament clau, com fa notar l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/lespanyolisme-ens-regala-una-victoria-editorial-vicent-partal/).

L'actitud de la CUP. Com que a vegades he estat molt crític amb aquesta formació, ara és just que li reconegui el mèrit i el valor del que ha fet aquests dies. Jo diria que és gairebé l'única que ha treballat per la dignitat de Puigdemont i, per tant, dels votants catalans, i crec que qui continua essent el president legítim de la República deu estar molt agraït del seu comportament. D'entrada, deixen en suspens la investidura i convoquen assemblea just al mig dels dos debats al Parlament. D'aquesta manera, condicionen el discurs de Torra i l'obliguen a ser més ambiciós. Finalment decideixen que s'abstindran (difícilment podien votar el mateix que el bloc del 155) i descarten votar que sí. És el millor que podien fer: no donen ales a la repressió, però també deixen clar que no donen cap xec en blanc per tornar a l'autonomisme. O es fa República en majúscules, o deixaran caure aquest govern. És aquesta la utilitat que tothom entén que ha de tenir la CUP, i és per això que la voten els que la voten. I, per acabar-ho de rematar, avui Carles Riera ha etzibat una lliçó de principis a un Xavier Domènech que continua instal·lat en la desorientació ideològica: http://www.directe.cat/noticia/764787/video-domenech-i-alamany-riuen-quan-la-cup-els-demana-si-desobeiran-quan-el-tc-tombi-mes-m. Així, mentre Esquerra continua absurdament obstinada a sumar els Comuns al projecte, la CUP aposta per menjar-se el seu espai electoral (autèntica manera de sumar adeptes a la causa). La CUP està en forma, i tots ho agraïm.

L'actitud de l'oposició. Amb una Arrimadas que fa patir (ho dic de debò: no ha de ser bo per a la salut estar permanentment enfadada) al capdavant, el bloc del 155 en ple s'ha llançat a la jugular de Torra pels seus tuits i articles del passat, i Ciudadanos fins i tot ha dit que farà un dossier traduint-los perquè Europa vegi l'autèntica cara de l'independentisme. Sobre això, un comentari ràpid: no m'agraden els tuits de Torra per error de concepte, ja que s'equivoca constantment quan parla dels espanyols. En comptes d'això, hauria de parlar de l'Estat espanyol o de la monarquia borbònica, que és molt diferent: els independentistes hem lluitat molt perquè s'entengui que la nostra no és una proposta supremacista ni essencialista ni nacionalista ni excloent (defectes que no són precisament nostres, sinó de qui pretesament ens els assenyala), i aquesta terminologia mal emprada per Torra no hi ajuda. Però ja ha demanat disculpes i em crec que el problema és senzillament aquest: de concepte i de terminologia errònia. I, pel que fa als articles, no cal dir que Arrimadas els descontextualitza i els manipula: si algú es pren la molèstia de llegir-los sencers, descobrirà que estem davant de la confusió interessada de sempre, ja que Torra no ataca el castellà sinó que defensa el català, que és molt diferent. Critica qui ataca el català, i no pas qui parla castellà. Però no val la pena matisar-ho més: ells ja han emès el veredicte i l'han considerat culpable, i no es mouran d'aquí. Però aquí és on, paradoxalment, comença la nostra victòria.

Per explicar-ho, tornem al que dèiem abans: aquesta idea ridícula de traduir a Europa els tuits i els articles (ben descontextualitzats, això sí) de Torra. És divertidíssim. Perquè jo em pensava que això de la independència de Catalunya quan anaves per Europa no interessava a ningú, que era un afer intern, que ningú ens espera i bla, bla, bla. I ara resulta que cal fer dossiers antiindepes a Europa? Que ho facin: l'única cosa que passarà (i ni tan sols caldrà que nosaltres contraataquem amb dossiers sobre declaracions de periodistes espanyols o d'actuacions de polítics espanyolistes assenyalant ignominiosament professors que no pensen com ells, per exemple) és que Europa acabarà d'entendre de què fugim: d'un nacionalisme espanyol al·lèrgic a tota opinió aliena a la seva, fanàtic, desesperat.

I arribem així a la mare dels ous (i insisteixo que Partal ho explica millor que jo): allò que havia de ser una victòria del 155 (la claudicació del republicanisme en acceptar les condicions d'unes normes il·legítimament imposades) s'acaba convertint en una nova victòria republicana en la conquesta pel relat. Puigdemont, que com el Barça també ha perdut només un partit (10 d'octubre) i que no para de sumar triomfs no se sap si més per demèrits aliens o per mèrits propis, es deu estar fent un tip de riure. Com al Barça, les competicions de llarg recorregut se'ns donen bé perquè la nostra perseverança dissimula les grans patacades. Queda clar que no aspirem a la imbatibilitat, perquè és a còpia de derrotes que hem après a administrar les febleses dels altres. Per això crec que, com el Barça, acabarem alçant el trofeu encara que sigui sense brillantor. No ens endurem el premi a la imbatibilitat, però assolirem la llibertat, que és el que compta.

Si encara hi ha algú que no es queda convençut (avui he parlat amb un munt de companys que no paraven de tirar aigua al vi), només cal que pensi una cosa. Certament, això d'avui és una claudicació, producte d'un pecat original que té nom i cognoms i data concreta: Roger Torrent i 30 de gener. Però per saber que no és una derrota només cal observar el cinisme d'Iceta, la fatxenderia d'Albiol i la histèria d'Arrimadas. Com els agrada dir a Madrid: "Ladran, luego cabalgamos."

Comentaris (3)14-05-2018 23:53:38

miquelpubill1936miquelpubill1936 blog, 16-05-2018 13:02:51

ben escrit

davidcuencadavidcuenca blog, 17-05-2018 01:26:17

Gràcies, Miquel!

davidcuencadavidcuenca blog, 17-05-2018 01:29:08

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: