David Cuenca Ros
per en 30 Juliol 2018
405 Vistes

Hi ha una cosa dins el genial relat de Julio Cortázar "Continuidad de los parques" que em fascina. Tothom, i jo el primer, recorda el gir final, però també m'encanta com descriu el procés d'agafar una novel·la que portes a mitges i tornar a entrar dins el seu univers. Doncs bé, el primer repte que ofereix aquesta monumental "4 3 2 1", de Paul Auster, és aquest: com que parla de quatre vides possibles d'un mateix personatge, a mi se m'ha fet inevitable barrejar-les dins el meu cap, de manera que a vegades oblidava quina era la vida que estava seguint.

Això és així per l'aposta valenta (i complicadíssima d'executar) del seu autor: lluny d'imaginar vides radicalment diferents, crea vides similars, amb elements repetits però que ocupen rols diferents, petits matisos que poden ser grans canvis en la vida de les persones. Així, tot i que és evident (en la novel·la i en tota la seva trajectòria) que l'atzar és una de les grans obsessions d'Auster, aquí no estem davant d'una proposta de l'estil de "Dos vidas en un instante" (aquella pel·lícula en què la vida de Gwyneth Paltrow es desdoblava en dues possibilitats), ni tan sols d'aquell meravellós exercici d'estil que va ser la novel·la "Figures de calidoscopi", de Ramon Solsona. En realitat, les vides dels quatre Ferguson que protagonitzen la novel·la d'Auster es van separant més per les decisions del seu pare que no pas d'ell mateix. És sobretot a partir d'aquí que es forgen les seves diferents identitats, de manera que en realitat també hi ha un cert determinisme.

Les 900 pàgines de "4 3 2 1" són moltes coses. Són també una gran reflexió sobre el procés de creació literària, sobre el plaer i l'angoixa associats a l'acte artístic. En la creació artística, com en la vida, Auster ens assenyala que tot és una suma de l'atzar i de les nostres decisions, del talent més el treball més la sort, tot plegat tal com ho explicaria Woody Allen, un jueu novaiorquès com el quàdruple protagonista de la novel·la. Per això, tot i que sobtat i sorprenent, resulta coherent que la novel·la desemboqui en un gir final metaliterari (ben mirat, també, amb cert regust de Cortázar) que augmenta la sensació (volgudament o no) d'autobiografia.

Però "4 3 2 1" (quàdruple història iniciàtica, eròtica, passional i cerebral) és també un llibre profundament polític. Hi veiem la denúncia d'uns EUA convulsos, amb ferides obertes a l'exterior (Vietnam) i a l'interior (els conflictes racials). La mirada demòcrata de Ferguson-Auster denuncia (com molt encertadament diu, justament per patriotisme) les misèries del seu país: la dificultat d'enfrontar-se al poder establert, la manipulació dels fets per part de la policia i la premsa... Vaja, tot allò de què nosaltres mateixos hem rebut un màster (aquest sí, dels de veritat) a partir del 20 de Setembre i l'1 d'Octubre. I, sobretot, el dilema entre intentar millorar les coses de manera individual o sumar-se a complexes causes col·lectives. Per això, l'epíleg sobre Nelson Rockefeller és també estrany però coherent (i força descoratjador), i també una manera d'unir les vides petites amb les grans (i polèmiques) biografies.

Però, per damunt de tot, res és tan colpidor com els capítols en blanc per assenyalar com el món continua girant quan l'individu insignificant (i tot el riquíssim món que porta a dintre) l'abandona de manera sobtada. Mentre tot continua, fins i tot les altres vides que haurien pogut ser.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
3 Agost 2018