login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "L'aquari"

Al relat “Axolotl”, de Julio Cortázar, un home mira obsessivament un peix fins que en un moment donat s'adona que ha passat a l'altra banda i que ell és el peix que mira des de l'aquari la fauna humana. Desconec si David Vann coneix aquest conte, però alguna cosa d'això hi ha a la seva extraordinària novel·la “L'aquari”, editada com sempre de manera exquisida per El Periscopi. La protagonista, una nena de dotze anys, mira cada dia els peixos de l'aquari de la ciutat de Seattle en companyia d'un home gran de qui es fa amiga. Hi ha peixos de tota mena: els tímids, els que fugen, els que miren de passar desapercebuts... Però, d'alguna manera, la majoria tenen en comú una cosa: tenen tendència a amagar-se. Perquè segurament, malgrat trobar-se en un plàcid aquari sense perills, tots tenen l'herència genètica de l'instint de protegir-se dels depredadors. Un bon dia els esdeveniments es precipiten i els contempladors de peixos acaben esdevenint l'espectacle, com si fossin ells els que es trobessin a l'altra banda de la peixera. Però ells no tenen protecció, perquè la societat real és certament depredadora.

Queda clara, doncs, la facilitat amb què David Vann construeix una metàfora sòlida i efectiva, en el context de la qual la nena protagonista lluita per alliberar-se de l'herència genètica que arrossega. Tercera generació d'una família marcada pel dolor i el pes del passat com a condicionador del present, la nena mai fuig. En res: ni en els reptes que li planteja la mare, ni en els sentiments cap al seu avi, ni en la direcció que pren la relació amb la seva amiga... Ella és, sens dubte, el personatge més fort, perquè mira cap endavant i no cap enrere.

Aquesta sembla ser la lliçó de vida que pretén oferir-nos una novel·la brutal, en el doble sentit del terme: profundament visceral i absolutament addictiva. Impossible que no se't marqui a la pell. L'encerta Jordi Puntí al pròleg quan assenyala que una de les principals virtuts narratives de Vann és l'allargament gairebé insuportable de les situacions de tensió. El repte que la mare llança a la filla aconsegueix traslladar-nos al dolor del seu passat per mitjà d'un comportament dràstic en el present. Així, sense flash-back, se'ns fa passar pel seu infern anterior d'una manera molt més eficaç, alhora que es transmet de manera rotunda la idea que els progenitors acostumen a fer pagar als seus descendents el pes del seu passat, aquí literalment. Magnífica novel·la que ens ensenya que el pitjor pecat és el de l'omissió, i que el més difícil en aquesta vida és el perdó. Assolir-lo i concedir-lo. També sobre un mateix.

Comentaris (1)22-04-2017 02:05:55

davidcuencadavidcuenca blog, 25-04-2017 22:10:40

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: