ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT I EL SEU DESENLLAÇ
La portada de l'edició d'Empúries d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, és atractiva però alhora té un problema: sembla suggerir que estem davant d'una novel·la estrictament de gènere, en aquest cas el western, de manera que pot arribar a semblar que ens trobem davant de simple literatura popular (que ja no és poca cosa!). Però la contraportada actua de contrapunt, ja que a banda de recollir referències més pulp com els Coen i sobretot Quentin Tarantino, fa referència a l'univers de William Faulkner. De fet, això és el que m'agrada de la literatura i el cinema nord-americans: la capacitat de transcendir partint de la cultura popular. Ho aconsegueix “El banquet celestial”? En bona mesura sí.
Certament, hi ha alguna cosa de Faulkner en la novel·la. No només el tarannà dels personatges, sinó sobretot l'estructura narrativa. A “Santuari”, la veu narrativa de Faulkner es perd sovint en peripècies de personatges que no sembla que acabin d'arribar enlloc (penso en aquell parell de galifardeus hostatjats sense saber-ho en una casa de barrets: el fet que siguin clau en el desenvolupament de la investigació no sembla justificar el fet de dedicar-hi pàgines i més pàgines, més enllà de l'humor i la distensió que hi aporten). L'humor negre és una altra de les notes distintives d'”El banquet celestial”, i el que l'acosta als esmentats Coen i Tarantino. I la fusió d'aquestes dues característiques (dispersió narrativa i humor proper a l'absurd) és la principal causant de la construcció d'un relat absorbent però una mica irregular. Al principi, la cosa sembla clara: capítols imparells dedicats als tres germans i capítols parells dedicats al granger estafat. Progressivament, però, la cosa es complica. Quan això passa, de sobte apareixen pinzellades de personatges que no semblen tenir cap connexió en la història. En alguns casos és així, i un narrador extraordinàriament omniscient fa zoom sobre les misèries interiors d'algunes figures que apareixeran de manera molt tangencial en la trama (el pilot d'helicòpter com a paradigma). En altres casos, sembla que serà així però al final adquiriran una importància cabdal en la resolució de la història. Sigui com sigui, en tots els casos el que sembla haver-hi és una voluntat de presentar l'omnipresència de la desolació. No hi ha personatge que no estigui amargat d'una manera o d'una altra, i només l'esmentada introducció de l'humor fa suportable tanta exposició a la frustració.
Però no tot és cinisme en la veu de Pollock. Certament, no hi ha lloc per a la fe en banquets celestials en la seva desolada mirada a la humanitat. Però Pollock decideix creure en la justícia poètica. El món és una merda, però no hi ha cap motiu per no concedir la redempció als personatges més purs, que són els més ignorants. Amb la salvació d'en Cob a mans del granger, Pollock premia els dos personatges més ignorants i més injustament maltractats de la novel·la. Cob obté en vida terrenal el seu anhelat banquet celestial, i el granger recupera la fortuna perduda alhora que la figura d'un fill a qui estimar, aquest cop sí, amb orgull. D'aquesta manera, malgrat una evolució una mica erràtica de la trama i de la manca de certa guspira literària per acabar d'excel·lir, “El banquet celestial” és una lectura molt digna que acaba deixant un pòsit agredolç en el lector.