Quan explico els llibres que llegeixo, i sobretot les pel·lícules que miro, molta gent se sorprèn del meu eclecticisme: puc passar de “La vida d'en Carbassó” a “Crudo” sense despentinar-me. Això desconcerta molta gent que adscriu els seus gustos a un sol gènere, gent de qui sé molt fàcilment quin tipus d'història li pot interessar i quin no. Per mi, és molt senzill; només cal que la història que m'expliquen compleixi dues condicions: que estigui ben feta i que m'interpel·li com a ésser humà.
Explico tot això perquè hi ha gèneres que m'agraden molt, com ara el terror o la intriga, que sovint han estat menyspreats però que poden ser molt estimulants si disposen de profunditat humana. És el que aconsegueix Fiona McFarlane a la seva novel·la “El convidat nocturn”. Aparentment, és una història de cert suspens: qui és la misteriosa cuidadora que apareix de sobte a casa de l'entranyable vídua protagonista? Quins són els seus propòsits? Té o no té males intencions? Però McFarlane aposta per la quotidianitat confrontada d'aquests dos personatges aparentment antagònics per reflectir un paisatge de vida abandonada que és el que en realitat li interessa. Potser ho estira tot plegat una mica massa, però el foc lent ajuda a la composició dels personatges. Potser abusa un xic de l'onirisme en determinades situacions clau, però mostra un domini de les descripcions anímiques digna d'elogi. La lectura, per tant, a vegades cansa, però en general és una experiència plaent i reconfortant.
I de la Frida, la cuidadora, què n'hem d'acabar pensant? D'acord: és tota una peça, fa anar la protagonista de corcoll i sovint la humilia, i demostra no tenir escrúpols. Però també se li obre una escletxa de compassió, i al final hi veu el seu propi mirall de desolació. Al final és una història de dues dones que es necessiten l'una a l'altra, que hi acaben perdent juntes però que pel camí (que sempre és més important que l'arribada) hi han guanyat. Al capdavall, juntes vencen el tigre de la solitud i el desemparament.