No hi ha dubte que la figura de Jair Domínguez és incòmoda, sobretot per a molts partidaris de la independència (els contraris el detesten directament). Domínguez és incòmode perquè és un provocador, i no s'està de romanços a l'hora d'expressar el que creu i sent. I això, en el context d'un moviment sobiranista que s'ha caracteritzat, tant des de la política com des de la societat civil, per la voluntat de ser el màxim d'escrupolós possible, no agrada. Jo mateix m'he sentit contrariat davant d'algunes actuacions de Domínguez, en considerar que donava carnassa a aquells que volen denigrar el procés que amb tanta il·lusió i tanta legimitat hem engegat. Per això, confesso que quan em van regalar aquest seu llibre, dissimuladament més aviat vaig arrufar el nas. Tanmateix, haig de reconèixer que gràcies a la seva lectura (feta d'una tacada) he vençut alguns dels recels.
A veure, el llibre no m'ha entusiasmat. És un calaix de sastre absolutament desordenat, en què l'autor barreja naps amb cols, i criteris molt lògics i ben argumentats amb gratuïtes revenges personals. Tot i així, té algunes sortides divertidíssimes i es llegeix amb plaer. Però, principalment, hi ha un aspecte que m'ha fet mirar amb uns altres ulls el personatge: gràcies a aquesta lectura he descobert que Domínguez, per molt que es foti del mort i de qui el vetlla, no és cap cínic. Creu en persones i en coses, i les defensa amb amor i arguments sòlids. Això, al meu parer, li dóna més credibilitat quan es carrega sense miraments allò que detesta, en alguns casos amb arguments molt clarividents. I li concedeixo la raó en una cosa: a vegades cal dir prou, i atacar amb contundència i sense subtileses com a millor manera de defensar-se. Sobretot ara que aquells que no han deixat mai d'insultar-nos tenen els collons de parlar de crispació a Catalunya.
Ves per on, ja se m'ha encomanat el to de Jair Domínguez. Per bé i per mal.
