Anar al festival de Sitges i topar-te amb una bona pel·lícula de terror és força habitual. Potser no ho és tant trobar-t'hi un bon llibre d'aquest gènere. Però el cas és que en l'última edició del passat octubre, tot passejant per les paradetes, a la meva dona li'n va fer gràcia un i el va comprar. I el cas és que ara puc dir que la va encertar. Sergi Llauger, el debutant autor de la novel·la "Diario de un zombi", construeix una història ben narrada, que t'atrapa i no et deixa anar, que sap mantenir la tensió però sense cansar, deixant espai per a la reflexió i jugant hàbilment amb l'estructura i la veu narrativa. L'originalitat de plantejar-se un zombi amb consciència humana i el sensacional sentit de l'humor que desprèn són algunes de les seves moltes virtuts. L'esquema de la trama en teoria és simple, i es repeteix el mecanisme següent: pífia del protagonista-situació desesperada-cop de sort que la soluciona; al servei de la tradicional història de fugida i supervivència. Però tot amb una gràcia natural que enganxa, i amb la capacitat de crear pausa, de mirar enrere, de crear expectatives; en definitiva, de no avorrir ni fer-se repetitiu, sinó tot el contrari. Perquè, a més, Llauger se les enginya per crear enemics de tots colors i, com a la sèrie "Walking Dead", mostrar com sovint l'home és malgrat tot el pitjor llop per a l'home. El fanàtic de l'ull de cada color és extraordinari, i no sé si són coses meves però jo hi veig algun tic del Hitler de l'"Inglorious Basterds" de Tarantino: la pel·lícula és més o menys de l'època en què va sortir la novel·la, o sigui que no ho sé, però sigui com sigui m'ha semblat detectar-hi diveres picades d'ullet cinèfiles. En realitat, l'estil narratiu és molt visual, i en sortiria una pel·lícula de terror boníssima, gens difícil d'adaptar en forma de guió cinematogràfic, tot i que segurament caríssima. Esfereïdores les escenes gironines com la del Carlemany, per a aquells que som de la vora. En definitiva, moltes virtuts i poquíssims i indetectables defectes per a una història molt entretinguda, a estones brutal i aterridora, però per damunt de tot un cant a la vida com una casa. D'acord que no és Shakespeare, perquè ens entenguem, però molt recomanable.
M'agrada haver pogut comentar un llibre el dia de Sant Jordi. Sembla que de mica en mica recupero temps i hàbit per a la lectura. Tot i així, probablement afrontaré les properes setmanes lectures lleugeretes, en espera d'un estiu que em permeti afrontar reptes literaris més importants que fa temps que esperen pacientment la seva oportunitat però que necessiten potser més continuïtat. I, parlant de Sant Jordi, vull acabar parlant d'un moment preciós que m'ha ofert aquest dia que per mi és un dels més bonics de l'any. Quan a l'institut on treballo, durant el petit i modest recital literari que hem muntat per a l'última hora per celebrar la diada, he tingut un moment en què he mirat l'extensió d'alumnes que, amb major o menor respecte i atenció, escoltaven els seus companys recitar poemes dels nostres millors autors; i m'he adonat de com m'agrada sentir la seva energia i la seva vitalitat. Que sóc on vull ser, que estic fent amb la meva vida el que sempre havia volgut fer-ne, i m'he sentit afortunat. I he procurat guardar aquest moment al meu cervell com si fos una fotografia, per poder recuperar-lo quan em senti cansat i desanimat.
