Per començar, cal dir que "Dies de frontera", de Vicenç Pagès Jordà, l'he llegit amb un afecte especial, perquè va ser un dels regals que em van fer els alumnes de la meva tutoria el curs passat (el segon va ser un record preciós del viatge que vam compartir, i el tercer l'energia que em van donar tot l'any; bé, i una samarreta signada per Nadal). I això que és un llibre que segurament no hauria adquirit mai, ja que el seu autor em fa sentir que pontifica massa en els seus articles del suplement de cultura d'El Punt Avui (és clar que potser jo també ho faig sense pretendre-ho des d'aquesta molt més modesta tribuna). Però el cas és que els alumnes van tenir vista: la novel·la narra les peripècies d'un professor d'institut (em diuen que l'autor ho és o ho era), i clava de manera molt divertida les situacions que es donen en un centre educatiu. A més, també hi ha referències al Museu de l'Exili, visita que també vam fer plegats. En definitiva, tot un encert com a record d'aquests alumnes. Bé, però, i la novel·la, què tal? Doncs bé, gràcies. Pagès ha construït una novel·la molt entretinguda, de lectura plaent, en què les principals troballes es troben més en el com que no pas en el què. La història en si no té cap secret i s'ha explicat mil vegades, si bé s'hi nota la voluntat de voler-li donar una certa càrrega de profunditat, per mitjà de la metàfora de la frontera (en aquest sentit molt més subtil a "Canadà", novel·la que sospito que s'anomena així perquè per a un nord-americà aquest país és un estat mental). No obstant això, paradoxalment, la gran troballa del llibre és una estructura narrativa que caldria relacionar més aviat amb una superficialitat deliberada: capítols brevíssims, pinzellades, amb referències explícites a les xarxes socials. Tot plegat, per donar a entendre que així és com ens arriba tota la informació avui en dia: fragmentada en un collage de percepcions que ens arriben des de diferents vies a partir de les quals intentem construir una impressió unitària. La novel·la suggereix amb encert que la imatge que algú projecta no s'acosta ni remotament a la seva realitat. És clar que també hi ha qui m'ha assenyalat que l'estil de la novel·la és oportunista, conscient de les possibilitats d'èxit d'una proposta així en aquests moments. Però a mi em sembla que se'n surt millor que, per exemple, l'experiment no reeixit de la pel·lícula "Open windows", que partia d'una voluntat similar (la de mostrar la dispersió de la nostra mirada actual sobre les coses). En tot cas, aquí em trobo jo, jutjant l'autor sense conèixer-lo de res, només a partir de la imatge que d'altres en tenen o de la que em projecta a mi per mitjà dels seus articles i la seva novel·la. Definitivament, només una cosa està clara: ningú coneix ningú.
Prou feines hi ha a conèixer-se un mateix. En això es troba el Barça, que ahir va fer un partit molt seriós i es va emportar merescudament la victòria. És cert que el joc va tenir moments irregulars, amb algunes llacunes de concentració defensiva i alguns tics del passat (aquestes centrades estèrils de Dani Alves), però l'equip va ser intens i ambiciós en tot moment. Aquesta és l'actitud. També va haver-hi un pèl de sort que hi va ajudar, però la sort cal buscar-la. La fortuna ajuda els audaços, i ahir Luis Enrique ho va tornar a ser en la seva aposta pels joves. I resulta que, enlluernats com estem amb raó per Munir, gairebé no ens havíem adonat del talent de Sandro, que ja va fer uns molt bons minuts al Gamper i que ahir va tornar a jugar de manera brillant ja abans de fer el gol de la victòria. Tranquil·litat i il·lusió intactes per a l'aturada de quinze dies que ve ara.