login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "L'edat dels miracles"; cinema: "La tentación vive arriba", "El desconocido del lago" i "Noé"; i Granada 1- Barça 0

Escriu Julio Cortázar a "Rayuela" que l'home és l'animal capaç d'acostumar-se fins i tot a no estar acostumat. En altres paraules, que l'ésser humà té una capacitat immensa d'adaptar-se a qualsevol circumstància. "L'edat dels miracles", digníssima novel·la de Karen Thompson Walker, parla una mica d'això: el món s'acaba, i els personatges hauran de fer-hi conviure els seus maldecaps i les seves misèries quotidianes. L'autora és molt hàbil en la tria dels fets i sobretot de la narradora. En primer lloc, és d'agrair que Thompson no exposi la típica història catastrofista, a l'estil de les pel·lícules de Roland Emmerich. Aquí no hi ha un caos sobtat, sinó que la Terra entra en una lenta agonia que fa que els humans tinguin temps de veure-les venir i decidir com reaccionar, i ho fan de l'única manera possible: sense heroismes ni histerismes, simplement adaptant-hi les seves necessitats diàries. En aquest sentit, resulta especialment intel·ligent el plantejament de la humanitat en dos bàndols: aquells que fan veure que no passa res (seguidors de les instruccions del govern) i aquells que decideixen adaptar el seu ritme al nou ordre que imposa la natura. És l'etern conflicte entre seguir els dictats socials o els naturals. D'altra banda, però, la gran troballa és Julia, la narradora-protagonista de dotze anys que comença a entrar en l'adolescència quan l'atrapa la crisi planetària. D'entrada, l'autora la fa parlar des del futur de l'acció, fet que li permet jugar amb els avanços d'informació i que li permet contrastar els fets narrats amb la percepció que en té la protagonista ja des d'una òptica més madura. Però, sobretot, aquest personatge és una troballa perquè esdevé una metàfora de la crisi: el desconcert, la por, l'esperança, la impotència... són sentiments que hauria experimentat malgrat l'absència de la crisi de la humanitat, perquè com a adolescent li corresponia estar ella mateixa en crisi. Per això ella i el seu enamorat viuen amb més intel·ligència la situació, i poden ensenyar als adults alguna cosa (potser que a vegades la solució als problemes és esperar i no voler controlar-ho tot quan això no és al teu abast). Per això aquesta és una bona novel·la, perquè ens pot fer aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos i perquè, no essent-ho estrictament, funcionaria extraordinàriament com a novel·la juvenil d'aprenentatge a partir d'una apocalipsi. Molt en la línia del "Mecanoscrit del segon origen" de Pedrolo, vaja.

I arriben les vacances i em poso a mirar pel·lícules amb ganes. Per fi netejo una taca del meu expedient, com era no haver vist mai encara "La tentación vive arriba", del meu admiradíssim Billy Wilder. Meravellós clàssic amb la magnètica presència de Marilyn Monroe, que va molt més enllà de la famosa escena del vestit aixecat per l'aire del metro. Wilder, al llarg de les seves comèdies, sempre va intentar (i aconseguir com ningú) retratar les actituds humanes, en especial les masculines, que veia amb una barreja de condescendència i ironia. És sorprenent l'audàcia de Wilder a l'hora de convertir l'actriu més carnal de l'època en una metàfora. És clar que no és una metàfora de qualsevol cosa, sinó ni més ni menys que de la temptació, i aleshores la cosa ja quadra. I és que la història és mínima: no és res més que la d'un pobre home que es queda sol a casa, coneix una noia enlluernadora i és incapaç de ser infidel a la seva dona. Les bones intencions acaben triomfant, i la narració és la batalla de l'home contra els seus impulsos per no cedir a l'adulteri. És per això que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, m'agrada el títol en castellà i crec que millora l'original, que fa referència a una hipotètica síndrome que fa que inevitablement tots els homes sentin la necessitat de fer el salt a la seva dona just als set anys de matrimoni (just els que porto jo, glups!). I, com que la història és divertida però dóna poc de si, trobem un Wilder enjogassat, modern, que experimenta noves formes de narració que després trobarem repetidament en un dels seus grans deixebles, que no és altre que Woody Allen. Com a curiositat queda també el gag en què un personatge diu que la veïna del pis de dalt és tan guapa que s'assembla a Marilyn Monroe, un acudit que Steven Soderberg va recuperar molts anys després fent que Julia Roberts interpretés una noia que s'assemblava molt a Julia Roberts. Coses del metacinema...

De temptacions parla també "El desconocido del lago", i molt més perilloses, perquè aquestes no poden costar el matrimoni, sinó la vida. Tot i que, en realitat, veig més la història com una metàfora de les fases de l'amor. D'aquesta manera, que el protagonista vegi un home ofegant-ne un altre i tot i així vulgui iniciar-hi una relació es pot entendre com la necessitat de començar un vincle afectiu malgrat que sapiguem que pot acabar destruint-nos. El protagonista té por d'enamorar-se i de sortir-ne ferit, però malgrat això el seu impuls pot més i es llança a l'aventura de cap, com qui es llança al llac. Això explicaria el final de la història, on de manera commovedora és la presa que s'amaga la que suplica al caçador que el trobi. "El desconocido del lago" parla de la tensió entre les nostres pors i els nostres desitjos, i de com l'única sortida a aquesta tensió és el dolor o la frustració, i ho fa a partir d'una sèrie de personatges que s'entrecreuen simbòlicament en les anades i vingudes dels cotxes a l'aparcament natural del llac. No es pot negar que hi ha alguna reflexió en clau estrictament gai, però se'm fa que, com passava amb "La vida de Adéle", l'homosexualitat dels protagonistes és anecdòtica, ja que són els mecanismes de la passió amorosa i de l'atracció sexual els que entren en joc.

I, què millor que començar la Setmana Santa anant a veure en pantalla gran una pel·lícula de temàtica bíblica. "Noé", l'última creació del sempre sorprenent Darren Aronofsky, m'ha permès viure al cinema una experiència que semblava reservada a la pantalla del televisor de casa: vuere en imatges una història de l'Antic Testament! S'ha de reconèixer que això és anar a contracorrent, i que Aronofsky és un cineasta que no s'acomoda i que pren riscos en cada decisió que pren. S'ha titllat la pel·lícula principalment de dues coses: de ser un deliri i de ser una pel·lícula reaccionària al servei dels integrismes. "Noé" és un deliri, en efecte: en això hi coincideix tothom. La diferència es troba entre els que valoren positivament i els que valoren negativament aquesta extravagància. A mi ja em poden apuntar, de manera contundent, entre els primers. La primera part de la pel·lícula és una marcianada en tota regla, però jo la trobo absolutament deliciosa. És una marcianada no perquè introdueixi nous codis narratius, sinó perquè aquests elements són més propis de nissagues contemporànies com ara "El senyor dels anells" o, sobretot, "Harry Potter" (reconec que no les he seguit, però, com diria aquell, m'he documentat molt sobre el tema) que no pas d'un episodi bíblic que, en teoria, reclamaria més seriositat. Però la jugada d'Aronofsky és boníssima, si hi pensem bé: què va fer Hollywood en la seva època daurada, si no adaptar les històries bíbliques a l'estil narratiu de les grans pel·lícules d'aventures que triomfaven aleshores? Per tant, barretada davant l'astúcia del director de "Cisne negro". L'altra qüestió, la del seu presumpte reaccionarisme i fonamentalisme religiós, sí que no la veig per enlloc. Com la resta de la seva filmografia, "Noé" és una pel·lícula espiritual, però no religiosa. Atenció a la puntada de peu a l'estómac dels creacionistes: quan Noè explica a la seva família l'origen del món, les paraules del Gènesi es barregen amb un muntatge delirant (molt a l'estil de "Rèquiem per un somni") en què s'aprecia clarament l'EVOLUCIÓ de les espècies. Per si no fos prou, Aronofsky es passa per l'arc del triomf la fidelitat a la Bíblia en la història de Noè, i converteix el patriarca en una mena de psicòpata fanàtic i alienat que recorda el Jack Nicholson d'"El resplandor", i això és així perquè, a la manera d'Abraham, ha interpretat que Déu li està demanant el sacrifici de la seva família. Aronofsky fa que finalment el seu Noè (primer personatge de la seva filmografia que s'allibera de la seva obsessió) arribi a la bondat des de la voluntat, i no des de l'obediència cega a Déu. I això no és reaccionarisme, és humanisme.

I pel que fa al Barça... Ai, el Barça! Deia Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio, al final del partit contra el Granada que s'havia passat la temporada intentant entendre Martino, però que havia decidit dimitir. Doncs que m'hi apunti. Els seguidors d'aquest blog saben que respecto Martino i que l'he defensat fins a l'extenuació, però ja no puc més. En els dos últims partits (en què hem llençat a les escombraries pràcticament tota la temporada) ha fet un plantejament i uns canvis nefastos, i ha convertit un grup de jugadors talentosos en ombres despistades i irreconeixibles. La seva mania a insistir en els quatre petits en els partits grans m'ha recordat la dèria que li va agafar a Rijkaard el seu penúltim any pel 3-4-3 només perquè un dia li va sortir bé, i després hi va insistir sense sentit provocant el caos a l'equip. Contra l'Atlético, no em vaig cansar de dir-ho, els quatre migcampistes eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Malauradament, el temps em va acabar donant la raó. Tampoc és que els jugadors hi hagin posat de la seva banda: Alves i Cesc, per exemple, ara mateix farien perdre la paciència a un mort. Però no em sembla bé, per exemple, que s'assenyali Pinto (d'acord que algunes jugades seves amb els peus les patrocina el gremi de cardiòlegs de Catalunya, però diverses aturades seves de mèrit ens han mantingut encara que sigui inútilment en vida en els últims partits) o Messi (com si ell sol pogués arreglar el desgavell tàctic i emocional de l'equip). En fi, sigui com sigui, demà tots amb l'equip! I, independentment del resultat, a final de temporada solucions. I jo començaria per dalt de tot...

Comentaris (6)15-04-2014 22:35:40

miquelpugamiquelpuga blog, 15-04-2014 23:06:48

em creia que martino seria la panacea,però és un altre menotti,molta paraùla i pocs títols...

No cal dir el meu nom, 15-04-2014 23:45:17

Aquest Barça fa pudor ha segona, Visca el Celta

Neus, 16-04-2014 06:42:38

Realment no creia que m'agradés "La tentación vive arriba"; em va sorprendre gratament. Gràcies per fer-me descobrir pelis com aquestes. Per altra banda, tot i que és rara i el final..., en fi, recomano fervorosament "Desconocidos en el lago"

Club de fans de Willy Cab, 16-04-2014 11:20:12

Això a Màlaga no passa home! Per cert David, preferia el disseny anterior del blog.

davidcuencadavidcuenca blog, 16-04-2014 19:43:53

Caram! Que bonic trobar tants comentaris! Anem a pams. Miquel: que fins i tot tu, que has exercit de culer eternament optimista en aquest blog, estiguis desanimat, demostra quin és l'estat d'ànim dels culers. Però avui encara podem viure una nit ben bonica!
El del Celta: no diré el teu nom, però si tornes a escriure la preposició "a" amb "h" et catejo llatí, ja que no et tinc de català:-)
Neus, ja saps que el cine clàssic acostuma a ser una garantia. També sé que no t'agraden els finals oberts, però ja et vaig dir que en el fons el de "El desconocido del lago" (quina mania que tens a canviar els noms de les pel·lícules!) no ho és tant, i intento explicar-ho al blog sense donar detalls per qui no l'hagi vist i ho vulgui fer.
Finalment, el fan del Willy (que també crec que sé qui és): si ara que el Barça no va gaire bé us feu d'equips de la terra dels vostres pares, jo m'hauria de fer del Còdova... Ah! I sento això del disseny. Realment l'altre és més "tranquil", però fa un any just que vaig crear el blog i tenia ganes d'un canvi...

davidcuencadavidcuenca blog, 17-04-2014 11:50:57

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: