Sovint intento que els meus alumnes entenguin que no tota ficció és literatura (ni viceversa). Que allò que converteix un text en literari, més enllà de la història en si, és l'ús del llenguatge, la capacitat al·legòrica, la càrrega de profunditat que pugui oferir. És aquesta una introducció pertinent per explicar aquesta novel·la de John Banville, “La guitarra blava”. Perquè la història que ens ofereix no pot ser teòricament més banal, basada en un (aparent) triangle amorós que no pot ser un territori més explorat.
No rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions (tota la novel·la, pràcticament, és una digressió). Ens trobem davant d'un narrador amb una gran cultura, que cita de manera constant diferents referents mítics de la literatura i les arts per desenvolupar les seves amargues reflexions de personatge derrotat.
En definitiva, el plaer que esporàdicament (l'inici i el final són un pèl massa espessos per al meu discutible gust) ofereix “La guitarra blava” no és la d'un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se't claven i que et fan tenir la sensació que t'estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.
PD: ens ha deixat Carles Capdevila, periodista que entenia el seu ofici amb autèntica vocació de servei (també creixies com a persona llegint-lo) i que sempre oferia una mirada crítica però constructiva i optimista. Una de les poques veus públiques que sempre ha parlat en positiu de la tan desprestigiada tasca dels docents. Avui també els professors ens sentim una mica més orfes. Serveixi aquest humil article com a record.