David Cuenca Ros
per en 30 Desembre 2014
575 Vistes

Per fi, gràcies a les vacances, he complert la promesa autoimposada de tornar a Shakespeare. I ho he fet a partir de les seves dues tragèdies potser més emblemàtiques: "Hamlet" i "Macbeth". Poca cosa més es pot afegir a aquestes obres que no s'hagi dit ja. A mi de "Hamlet" m'agrada especialment el recurs del teatre dins del teatre (poc es va comentar la utilització que en va fer el gran admirador de Shakespeare Baz Luhrmann en la seva espectacular pel·lícula "Moulin Rouge"), i de "Macbeth" l'ús de l'oracle ambigu que precipita els esdeveniments. Personalment, veig els personatges de Hamlet i de Macbeth com les dues cares oposades de la mateixa moneda. Hamlet és la personificació del dubte: malgrat que el seu deure és evident, es resisteix a portar-lo a terme i sempre troba mil excuses per ajornar-lo. Aquesta indecisió té resultats nefastos per a ell i per a tots aquells que l'envolten. I Macbeth, per la seva banda, és la personificació de l'ambició, però també de la culpa, i en la seva defensa desesperada porta a terme cada vegada majors atrocitats, en una espiral que només pot portar a la destrucció. Per tant, com que la vida és un conte escrit per un idiota i que no significa res, malament si fas i malament si no fas. Ser o no ser? Aquesta és la qüestió.

Per resoldre el dilema, una bona manera de viure intensament sense actuar és consumir bon cinema. Que és el que és "Musarañas", malgrat la seva capacitat d'autosabotejar-se. "Musarañas" és bon cinema de terror, perquè feia temps que no m'ho passava tan malament veient una pel·lícula. Per fi terror amb alguna cosa a dir, gens infantiloide i gens previsible. Per fi una pel·lícula capaç de crear una atmosfera, d'espantar per les situacions i no per vulgars trucs amb la música o el muntatge. Per fi inquietud provocada gràcies als ulls dels intèrprets (extraordinària Macarena Gómez, però també notables Nadia de Santiago i Hugo Silva) i no per efectes especials. La llàstima és que totes aquestes virtuts es veuen entelades per certs problemes de coherència que van apareixent progressivament al llarg del metratge. Problemes en la narració, que es podria qualificar de tramposa si no fos perquè la seva protagonista ja es caracteritza per fer trampes, de manera que és un mal menor disculpable i fins i tot lògic. Problemes en l'estil, que combina un ús excel·lent dels plans i de la llum al servei de la sensació de claustrofòbia amb uns diàlegs de to costumista (sobretot sempre que apareix en escena la dona del metge) més propis d'una telenovel·la de sobretaula. Però sobretot, problemes en el to, quan la pel·lícula abandona de cop la seva valenta aposta per la suggestió i es deixa anar cap a un festival de gore molt passat de voltes. A veure, que això ho veig a Sitges i aplaudeixo frenèticament (especialment sensacional la idea del maniquí!), però crec que trenca l'atmosfera hipnòtica que s'havia aconseguit crear. Això sí: si em poso semiòtic i fins i tot psicoanalític, em sembla que als responsables de la pel·lícula els ha sortit (mig volent i mig sense voler) una radiografia perfecta d'una Espanya resclosida, tancada en ella mateixa, que foragita del seu si qualsevol possibilitat d'aire fresc i de redempció. Una Castella que "desprecia cuanto ignora", en paraules d'Antonio Machado. Que confon l'amor amb el sentit de possessió, que diu que t'estima i que et cuida mentre et mata lentament. Una nació sempre endogàmica, sempre parricida i fratricida, gelosa de la seva identitat de naftalina i que guarda encara, incapaç de deslliurar-se'n, un munt de cadàvers a l'armari.

Publicat a: Oci
David Cuenca Ros
És que al final és directament sàdica. És un gore que afecta, potser perquè abans has empatitzat amb els personatges. La pel·lícula no és rodona, però és força bona i ben recomanable.
30 Desembre 2014
David Cuenca Ros
Nou article
31 Desembre 2014
David Cuenca Ros
Ei, JM! Ens ha encantat el curt, i ens morim de ganes de veure "The Babadook"! De fet, va anar d'un pèl que no la veiéssim a Sitges: era l'última de la nostra marató, però l'endemà calia matinar... Pel que fa a Shakespeare, tens raó en això de les dones. Molta misogínia, no?
7 Gener 2015